BELLVITGE.
GENT QUE DÓNA VALOR A UN BARRI.
Bellvitge ha estat
considerat un exemple d’urbanisme especulatiu.[1]
Però també és un referent de gent lluitadora que ha aconseguit un barri amb
serveis i espais verds, com l’actual.[2]
A més dels aspectes
conjunturals com són la joventut dels primers habitants, el canvi d’època en el
que es desenvolupà l’edificació del barri i les necessitats immediates a les
que s’havia de donar resposta, cal remarcar la vàlua de la gent que ho va fer possible.
1. MÓN AGRARI i MÓN INDUSTRIAL
- Gent que hi havia abans dels blocs.
La Marina era considerada
“la despensa de Barcelona”[3]. Aquí
havien pagesos que conreaven terres i per aquí passaven pastors amb els ramats.
També venien romeries de poblacions properes i es feien celebracions a l’ermita
que dóna el nom al barri.
1960
Quan es va començar
l’edificació del barri, al costat de l’ermita encara hi havia la casa de l’última
ermitana, Esperanza Gil, aviat els van donar un pis al primer bloc, però l’àvia
“Pepeta” va seguir vivint allí fins la seva mort[4].
- La convivència dels dos móns.
Mentre construïen el
barri alguns pagesos continuaven conreant les terres. Al començament moltes
dones compraven directament a ells.
Bellvitge es va
poblar amb immigrants de diferents regions d’Espanya. La catalanitat era considerada
un element forà i estrany, encara ho és per a bona part de la població.
2.
ELS INICIS DEL BARRI
- Barri de dones i nens.
Els primers veïns vam
ser autèntics pioners, no hi havia serveis mínims, ni on anar a comprar, sovint ens quedàvem sense aigua o llum... Els homes
anaven a treballar a les fàbriques i solien fer torns. Les dones es quedaven al
barri i entre elles es coneixien i s’ajudaven.
Nelly Peydró ens va explicar que,
“especialment per a les dones, Bellvitge
no ha estat mai un "barri dormitori", ja que nosaltres hem fet vida
en ell. Sempre hem estat molt a prop dels problemes, creant xarxes de relacions
des de les mateixes escales on vivim i participant en la resolució dels
problemes”.[5]
Tot això, en certa
mida, ha continuat, d’alguna manera hem fet del barri el poble que moltes vam
perdre.
- Els inicis. L'esport.
Als inicis del barri es
van fer diverses activitats de caire esportiu, festiu i cultural lligades al
Casal que va obrir la Immobiliària i al seu “Departament de Promoció Social”, tot
i que es feia per a promocionar el barri i que eren de caire franquista, el
cert és que en aquestes activitats: Festes Majors, esports... van participar
molts dels primers veïns del barri desinteressadament, com Juan Meroño president de la primera associació del barri: La Unió
Deportiva Bellvitge, creada en un bar i posteriorment absorbida pel Casal.
- Els inicis del treball social al voltant de l’ermita:
La vida pròpiament associativa
es va començar a gestar a les parròquies. Al principi, va ser a l’ermita. L’ermita depenia de la parròquia de Sta.
Eulalia de Mérida i d’allí venia un capellà a realitzar els serveis religiosos
una vegada a la setmana. Els veïns van demanar al bisbat disposar d’un rector i
al poc temps, al carrer ermita, va viure Mn.
José Miguel González. Amb ell vam viure els canvis del concili Vaticà II.
Algunes dones dels primers blocs, Carmina, Juliana, Immaculada..., van començar una activitat de caire social com
les colònies amb nenes del barri i del carrer Campoamor. Anàvem a Olot a la casa que allí tenien les
“Missioneres del Cor de Maria” que portaven la primera guarderia del barri.
Juliana treballava a
la cuina de l’Hospital, la seva mare, Aurelia
Muñoz Martínez, era la “iaia” per a molts; invident, inventava poesies per la
gent del barri i demanava per les necessitats que escoltava a la ràdio. Era la
seva manera de participar en la construcció d’un món millor.
1968- Manca d’escoles
· Als inicis del barri
no hi havia cap escola. Alguns anàvem a una escola de l’Hospitalet, “Can Bori”,
passant entre fàbriques, camps i clavegueres obertes.
Al cap d’uns mesos van
posar unes acadèmies als altells dels locals comercials. Eren d’inspiració
falangista, ens passaven el dia copiant de l’enciclopèdia “Álvarez” i recitant
les lliçons de memòria.
Al 1970 van obrir la
primera escola pública del barri, “Mare de Déu de Bellvitge”, i el “P. Enric
d’Ossó”, amb germanes teresianes, amb les que van poder tastar la renovació
pedagògica.
- L’ impuls dels jesuïtes a MDB.
· A partir de 1968
arriben els jesuïtes[6]
a la parròquia de MDB. Uns quants, amb Pepe
Ituarte, van iniciar l’escola de Joan XXIII que primer es deia “Jericó” i
estava en uns altells. Altres van començar a implantar els aires del concili a
la parròquia. No va ser fàcil, la gent tenia molt arrelada la religiositat dels
seus llocs d’origen. Per a altres persones, amb una visió diferent o amb ganes
d’aprendre, com la meva mare, els canvis a l’església van significar tota una
promesa de renovació, d’avançament i d’esperança.
La parròquia va
promoure la capacitació de la gent pels canvis socials que s’acostaven. Al 1973
es va fer un curs sociopolític, el “SECOD”,
per veure els dèficits del barri i com fer-los front.
Amb els jesuïtes va
arribar un grup de joves, alguns van començar a organitzar activitats amb nens,
com cine fòrums i colònies, iniciant el primer centre d’esplai del barri, que
després es va independitzar de la parròquia. El mateix va passar amb altres
entitats. com el Casal d’Avis de l’Ermita o l’associació de disminuïts que, al
1970, va obrir l’escola d’educació especial ”’Estel” i posteriorment uns
tallers que encara perduren.
A més del barracó, on
es feien les celebracions, hi havia un altell, allí es va començar l’atenció
social amb una assistent social i un grup, bàsicament de dones, que l’ajudaven:
“l’Ajuda Fraterna”. També es van iniciar els primers Consells Parroquials.
Mª Josefa Aigé va venir el 1972 a
col•laborar passant unes enquestes, li va agradar el barri i al 1976 es va
quedar a viure aquí. Treballava al menjador de l’escola “Estel” i participava
de grups de matrimonis i d’un incipient grup de joves, “Vivac”. El “Vivac” es
va independitzar de la parròquia i, amb ell, uns grups de matrimonis que van
formar les “Comunitats Populars de Bellvitge”.
Anys després va
formar part de la vocalia de drogodependències de l’AAVV i va crear l’associació
“Horitzó” per donar suport als joves i a les seves famílies.
3. CONSCIÈNCIA DE LES DIFICULTATS. UNIÓ.
·
Inundacions.
Alguns pagesos van
advertir que no fessin soterranis ja que aquesta zona s’inunda amb facilitat,
però la Immobiliària no va fer cas i el 21 de setembre de 1971 es van inundar
els baixos, molts veïns van perdre les seves pertinences.
Potser va ser un dels
primers fets que ens va fer prendre consciència de les carències i de que sinó
lluitàvem plegats no obtindríem els serveis que necessitaven.
- Les AAVV. Bellvitge Nord. S. Juan Evangelista.
· A l’altre cantonada
del polígon, a l’avinguda Europa, començaven a construir altres blocs de pisos;
alguns els van donar a gent que provenia d’un barri de barraques, “la Bomba”, molts
es coneixien entre ells i venien més organitzats, alguns eren de les incipients “Comissions Obreres”. Es
reunien a la parròquia de San Juan Evangelista, des d’allí es van gestar moltes
de les lluites del barri[7].
Pura Fernández va venir així, al
1968, amb 3 fills. Quan van empresonar el seu home, per ser d’un partit polític
que llavors estava perseguit, ella es va començar a interessar per la política.
A més d’estar en totes les lluites, casa seva era un refugi per a molta gent
que allí es reunia i on sempre podia trobar un plat de menjar calent. Era
autèntica i honesta. Merescudament, el nou Centre d’atenció Sanitària porta el
seu nom.
- Unió amb un objectiu comú.
· Fèiem moltes
reunions, tant aquí, com amb els de “l’altre Bellvitge”, com mútuament ens anomenàvem,
cadascú mirant els altres amb certs prejudicis; però van haver persones que ens
van ajudar a anar a una, com Ramón
Fernández Jurado, republicà represaliat i mestre andalús que impartia
classes de català i sempre tenia una paraula per posar serenor i cordura.
Poc a poc vàrem fer
un front comú. Les associacions de veïns (es van arribar a constituir quatre),
els partits polítics que començaven a ressorgir i les dues parròquies van ser
els principals impulsors d’aquesta lluita que només podíem guanyar si anàvem a
una. Josep Mª Fabró va afavorir
totes aquestes lluites en pro del barri. Josep
Mª Monfort, l’altre capellà diocesà de la parròquia de S. Joan evagelista
dels inicis, va iniciar un grup de joves: Quitxalles.
Les comunitats de les
dues parròquies van decidir que seguirien en barracons fins que no es fessin
els serveis més necessaris. Com així ha estat.
4. MOBILITZACIONS I ACCIÓ DIRECTA.
·
Operació
neteja.
En 1976 molts veïns i
veïnes vàrem sortir amb bosses per recollir la brutícia i la vam portar a
l’ajuntament per exigir millores en la neteja del barri. Un altre dia vam
sortir amb escombres i baietes en el que vam anomenar “Operació neteja”. Aquestes
activitats ens aglutinaven i augmentaven el sentiment de complicitat.
- “No més blocs!”
Junts vam lluitar per
evitar que fessin tots els blocs de pisos i els locals comercials previstos,
perquè llavors no hi hauria lloc per fer els serveis.
La lluita més
emblemàtica va ser la de la torre del “passeig”; el que els obrers construïen
durant el dia es desmuntava a la nit.
Les dones van prendre
l’iniciativa, una dona va seure amb el seu fill davant d’una excavadora impedint
que aquesta continués la feina.[8]
Finalment, al 1978 , un
jutge ens va donar la raó i va prohibir la construcció de més pisos, el que va
marcar una fita històrica i va donar més renom al barri[9]
- Sanitat
- Llars d’infants i escoles.
· Isabel Fernández i Rosi Ruiz[11]
mestres durant molts anys a la llar d’infants “El passeig” i anteriorment a la
“Tintín”, ens van explicar[12]
que van lluitar sempre, amb les seves companyes, perquè, els infants i les
seves famílies se sentin feliços en un espai acollidor que afavoreixi el seu
desenvolupament.
Als anys 70 l’Ajuntament
va obrir tres escoles públiques: el Europa, el Bernat Metge i el Marina, tot i
així encara mancaven places i s’havien d’utilitzar els altells dels locals
comercials.
Teresa Quinquilla Alertorn, veïna
del barri, participava de totes les mogudes senzillament, com una més. Conserge
i després auxiliar administrativa de l’escola Europa va portar durant molts
anys la biblioteca “Joan Miró” d’aquesta escola. Alguns recorden com feia
llegir els grans amb els petits, i com explicava contes.
Carmenchu Azkarraga, va impulsar la creació de l’escola d’adults a
l’Aula de Cultura dels anys 80, en la que moltes dones i molts homes, entre els
quals alguns treballadors de SEAT, van realitzar els estudis que no havien
pogut fer abans. Després es va fer càrrec la Generalitat.
- Els jardinets. El parc.
· Els veïns i veïnes han sortit en nombroses ocasions a reivindicar
el parc que ara tenim, per fer el qual es va tenir en compte l’opinió dels
habitants del barri. També van sortir en diverses ocasions a plantar arbres i
plantes. Actualment són els que cuiden els jardinets que hi ha al costat de les
porteries.
5. ASSOCIACIONISME.
Diferenciació i Coordinació.
Guanyada la batalla i
en plena democràcia es va rebaixar l’esperit combatiu, no així el de buscar la
pròpia identitat. Les 4 AAVV es van unificar en
una i va quedar en mans dels partits d’esquerra. Un grup de caire anarquista, els “autònoms”, va ocupar
l’espai buit, destinat a equipament cultural, del altells del primer mercat,
construït el 1975, i van iniciar l’escola de música i banda de Bellvitge, que
encara perdura. Miguel Segovia i un
grup de joves van iniciar el Grup ecologista Bellvitge, que després es convertiria
en La Saboga i que ha organitzat, entre altres coses, les Festes del Sol del
barri.
Els grups de joves com
Vivac, Quitxalles i altres també ens trobàvem fent diferents coordinacions i
establint complicitats i parelles.
Nelly Peydró va
ser un element clau als anys 80, promovent, des de l’Aula de Cultura, diferents
activitats artístiques i culturals, entre elles la del grup “Arrels”, també va
saber aglutinar diferents sectors.
Rosa Mª Gironès[13] ens va explicar que els seus pares van venir
amb il·lusió, quan ella i els seus germans eren molt petits, i que aquí van
trobar un lloc on arrelar, ens va dir que a l’escala els anomenaven “els
catalans”. Per a ella el barri ha estat una "escola de valors".
Recordà quan s’inundava el solar
que hi ha davant de l'esplai i sortien en canoes. Ens va assenyalar que la diversió
i la creativitat han estat sempre presents al barri en mig del problemes i de
les lluites i que és això el que afavoreix la construcció de la identitat.
A més de la feina que fa al barri,
continua aportant la seva energia i il·lusió en aquesta construcció festiva de
la nostra identitat participant del grup de gegants i grallers de Bellvitge.
Actualment les dones
ens continuem involucrant en tasques que promouen un servei al barri com són
les AMPAS i altres associacions culturals i socials.
Aquest resum no és
exhaustiu, ressalta alguns noms de persones i entitats per donar valor al que MOLTES VEÍNES I VEÏNS han fet pel bé
comú del barri, reivindicant i lluitant, cuidant el que tenim o promovent les
relacions i el creixement humà.
Mª Àngels García-Carpintero,
maig 2015
[1] “Bellvitge,
paraíso immobiliario” Revista Destino, 1975
[2] “Barris i crisi. Estudi del
Cas de Bellvitge” Bellaterra, 2014
[6] “Història de Joan XXII, C.
Arderiu i Ll. Camós.[6]
[8] M. Dominguez. Quaderns
d’estudi nº 10, pàg. 55, celh, 1991
[11] Entrevista a Rosi Ruiz Palomero, “Bellvitge cincuenta”
[13] De la conferencia “Dones del
barri” de Bellvitge 50, març, 2015
