Utilización del prefabricado en España y Catalunya en los años 60

<EDIFICIOS PREFABRICADOS EN LOS AÑOS 60: ESTUDIO I PROPUESTA DE MEJORA DE LA ENVOLVENTE DEL EDIFICIO SITUADO EN LA RAMBLA MARINA, 100-108 DE BELLVITGE> <MEMORIA>

Proyectista: Fco. Javier Garcia Zumaquero 

Director: Manuel Agustiño Otero     

Convocatoria: Junio 2012                                             

Utilización del prefabricado en España y Catalunya en los años 60

En los países del sur de Europa dado a su gran estilo cultural mediterráneo con influencias árabes la construcción prefabricada no se desarrollo de igual manera que en el centro de Europa. Pero debido a los movimientos masivos de la población que emigro de las zonas rurales a las zonas más industrializadas como Madrid, País Vasco y Catalunya entre las décadas de 1960 y 1970 propició una fuerte demanda de viviendas que crecieron en la periferia de las ciudades organizadas en barrios con una infraestructura y organización urbana inexistente pero que no impidió la proliferación de grandes bloques de pisos con capacidades de 100 a 200 familias.

Este movimiento migratorio interior del país puso las bases para la incursión del sistema prefabricado en España, no era un sistema nuevo ya que se había experimentado con el en la creación de algunas escuelas entre 1950 y 1960. Se dieron otra vez los factores que han movido esta industria durante su corta vida ya que las necesidades fueron la reducción de tiempo el la construcción, costes ajustados para poder acometer el mayor numero de viviendas con el mínimo dinero, población que tenía poco nivel adquisitivo y de clase obrera la que necesitaba instalarse rápido.

En España se utilizaba el modelo europeo, con dos diferenciaciones de construcción sistemas cerrados y sistemas abiertos. El sistema cerrado resuelve el edificio conjuntamente con la estructura ya que todo el edificio recoge las cargas y funciona conjuntamente. El sistema de prefabricado abierto realiza la estructura prefabricada para posteriormente revestirla con la muros de obra o cualquier otro sistema.

En Catalunya la emigración supuso un impulso un fuerte crecimiento, sobre todo en las zonas periféricas alrededor de Barcelona como Sta. Coloma de Gramanet, Cornella y Hospitalet, debido a la fuerte industrialización que estaba emergiendo alrededor de la zona portuaria con fuertes industrias como la de mercancías y las de producción automovilística. Empresas como la SEAT se implantaron en la Zona Franca de Barcelona y necesitaban de gran mano de obra para absorber la demanda.

Factoría de la Seat Zona Franca 1960

Se estima que en Cataluña llegaron alrededor de 400.000 inmigrantes entre 1964 y 1970. En Hospitalet de Llobregat se definieron nuevas barriadas como las de La Florida, Pubilla Casas, Sanfeliu, Bellvitge, Can Serra y Gornal para poder albergar tanta población. Estos Barrios fueron creados con un plan de urbanismo muy permisible, ya que estaba a merced de multitud de cambios adaptados a las constructoras que tenían los terrenos. Hospitalet se convirtió en una gran ciudad dormitorio para albergar a toda esta población que venia a trabajar estas nuevas zonas creadas eran llamadas polígonos.

Barrio de Bellvitge

Una de las zonas más afectadas como hemos comentado fue la zona de Hospitalet de Llobregat, pero más concretamente la zona de mayor impacto fue la del barrio de Bellvitge. En 1964 fue el año del inicio de la construcción del barrio o polígono de Bellvitge, este emplazamiento se sitúa en los terrenos, de carácter rustico, próximos a la gran vía, lejos del entonces Hospitalet, y lejos de los servicios públicos como médicos, correos, estaciones de autobús, etc.

Para la rápida construcción de estos edificios se declino la opción de una construcción tradicional y se premio la opción el sistema de construcción prefabricada. Como la gran parte de los terrenos pertenecían a empresa inmobiliaria Ciudad Condal S.A. se decantaron por una construcción sencilla, practica y sacrificando el aspecto artístico por el funcional dotando de un aspecto idéntico a la mayoría de los edificios, con paneles prefabricados pesados.

Como se debían construir multitud de edificios y con el fin de abaratar los costes y aumentar la producción al máximo se decidió que se construiría una planta prefabricadora específica para la construcción del polígono de Bellvitge. La empresa que llevo a cabo la construcción fue CIDESA (Construcción Industrial de Edificios S.A.), creada en 1963 con capital Americano y Francés pero dirigida por Catalanes. CIDESA y Ciudad Condal S.A. junto con otras empresas formaban un Holding empresarial que controlaba des de la compra de terrenos, la construcción de las viviendas y la venta de los pisos.

  

     Planta prefabricadora CIDESA          Primeros edificios prefabricados 

Para la venta de los pisos se creo la Cooperativa de Viviendas de Bellvitge, que se encargaba de gestionar la venta y adjudicación de los pisos, ya que estos se vendían como pisos de protección oficial, aunque fueran de promotor privado y por un precio de 250.000 pta. A principio de 1965 se entregan acabados los primeros pisos. Desde esa fecha hasta 1974 se construirá toda una serie de edificios para acometer a toda la población lo antes posible.

 Zona de actuación en los años 60-70

Esta constante evolución constructiva del polígono de Bellvitge se puede extrapolar a número de viviendas construidas. Y se traduce en el siguiente grafico de construcción de viviendas. 

Índice de construcción del 1963 al 1974 

Como podemos observar en la grafica se ve la evolución que sufre el polígono de Bellvitge que pasa de ser simple tierras para cultivos, a una de las mayores barriadas en una década. Se construyeron un total de 8300 viviendas aproximadamente. Si supusiéramos que se trabajan los 365 días del año durante 10 años tendríamos 3650 días y en esos días se realizaron 8300 viviendas. Esta división nos daría un ritmo de construcción de casas de 2,27 casas al día. De aquí a la importancia de la elección del sistema prefabricado. Este gran crecimiento fue ligado a una gran especulación en el precio de los terrenos que a principios de los años 60 era de 1,75 pta. el palmo de terreno paso en 10 años a estar por encima de las 150 ptas.

Problemas Sociales

La inmobiliaria se centro en la construcción de los pisos obviando la falta de urbanización de la zona. Tanto a nivel de parques, construcción de locales para comercios, asfaltado de las calles, el alcantarillado de las calles era nefasto e incluso había cloacas sin tapar. El centro medico más cercano se encontraba a cuatro quilómetros de distancia, en el núcleo urbano de Hospitalet. Hasta 1968 no se inaugura la primera farmacia, debido a la falta de espacios disponibles. En 1969 se construyen los primeros locales comerciales donde se empiezan a albergar los primeros supermercados. Todo esto teniendo en cuenta que los primeros edificios fueron entregados a principios de 1965, cosa que aumenta el malestar de los vecinos. Hasta 1970 no se inauguro la primera línea de autobús que unía el polígono de Hospitalet con el resto de la ciudad.

Cuando llovía mucho se inundaba la mayoría de calles y las plantas bajas de algunos edificios que estaban edificadas bajo el nivel de rasante de la calle. Esto era debido a que era una zona que anualmente se inundaba debido a que se formaron barreras artificiales que dificultaban la salida del agua hacia el mar.

                                                         Inundaciones en los años 70 

En 1971 se produjo un gran temporal de lluvias, este temporal ocasiono el desborde del rio Llobregat inundando todo el polígono de Bellvitge teniéndose que desalojar más de 80 viviendas. Los propietarios exigieron compensaciones por las perdidas sufridas. La administración culpaba a la constructora y la constructora a la administración originando así una lucha administrativa. El ayuntamiento en 1974 redacta un dictamen pericial para examinar 

que viviendas están afectadas por las inundaciones y llega a un acuerdo con la inmobiliaria para reubicar a las personas que viven en los bajos de estos edificios.

El barrio de Bellvitge tuvo que batallar por sus derechos a base de manifestaciones y quejas para poder lograr poco a poco el acondicionamiento de los espacios, la conexión con el hospital, las barreras en los pasos de las vías, el tapiado de los solares y el cubrimiento del alcantarillado.

Los edificios

Pese a haber muchos edificios donde elegir, las viviendas no brillaban por su confort térmico o acústico ya que estaban todas edificadas con el mismo sistema constructivo. Aunque la gran mayoría de gente que vivía en los pisos venía de sitios peores como barracas o chabolas edificadas por ellos mismos. Esto fue debido a que muchas personas emigraron hacia Catalunya con lo puesto, principalmente de Andalucía y Extremadura, a buscarse la vida.

A pesar de que las quejas de los vecinos se cernían sobre la falta de equipamientos públicos, los edificios no cumplían perfectamente con sus funciones y presentaban diversos problemas como la edificación de muchas plantas bajas en cotas bajo rasante, problema que quedaba patente en las diversas inundaciones de la época, sino que a nivel funcional tener las ventanas a nivel del pavimento de la calle impedía en muchos casos tener un grado de confort elevado ya que al no estar asfaltadas las calles si tenias abiertas las ventanas te entraba toda la suciedad de la calle o el humo de los coche que pasaban a pocos metros de las ventanas.

A nivel estructural los edificios trabajaban bien ya que tenían una gran robustez que otorgaban los paneles prefabricados. Aunque a día de hoy una vivienda no solo debe garantizar un techo sino que nos debe resguardar eficientemente de las adversidades climáticas como el ruido y la temperatura. Si tenemos en cuenta estos aspectos, estas viviendas eran muy limitadas ya que no tenían ni capas aislantes ni ningún tratamiento o sistema que las protegiese. Los cerramientos eran de una sola capa de hormigón lo que favorecía la creación de humedades debido al cambio de temperatura entre el interior y el exterior de las viviendas.

Con el paso de los años muchos vecinos han optado por cambiar las carpinterías para colocar otras de mayor calidad y realizar trasdosados interiores para poder evitar la perdida térmica que supone el no tener una vivienda aislada. Igualmente estos pequeños arreglos no solucionan todos los problemas ya que estas mejoras no solucionan los puentes térmicos que se generan lo que puede conllevar la creación de más humedades.

A continuación trataremos de analizar uno de estos edificios a nivel de envolvente térmica para comprobar su funcionamiento y poder adoptar las medidas necesarias para paliar las disfunciones que pueda tener.

                                     LEVANTAMIENTO DE DATOS DEL EDIFICIO 

                        Ubicación

Fotografía aérea de la ubicación del barrio de Bellvitge (google earth) 

El edificio a analizar esta situado en el área metropolitana de Barcelona, más concretamente en la Rambla de la Marina, 100-108 del barrio de Bellvitge, en Hospitalet de Llobregat. 

Emplazamiento del edificio (google maps) 

  DatosConstructivos

Edificio construido en 1968, consta de 5 núcleos de escaleras y 15 plantas de las cuales la planta baja esta semienterrada y el resto de plantas se encuentran sobre la cota de rasante. Con una altura de 42,5m y de edificación aislada ocupa toda una isla. Cada núcleo de escaleras consta de dos viviendas por planta, que forman un total de 28 viviendas por núcleo para un total de 140 viviendas en todo el edificio.

Cimentación:

El edificio se encuentra descansando sobre una cimentación profunda de pilotes de Ø70 de hormigón armado y sobre una base de encepados de 1, 3, 4 y 6 pilotes, arriostrados sobre unas vigas para conectar la cimentación. Solera:

Solera formada por unos 15cm de gravas y 20cm de hormigón en masa.

Estructura:

El edifico cuenta con un sistema de construcción de grandes paneles prefabricados de hormigón armado, como sustento de la estructura vertical y losas prefabricadas apoyadas sobre los paneles prefabricados. Las medianeras del edificio también fueron construidas de paneles prefabricados para tener unas luces inferiores donde apoyar las placas. El canto de los forjados es de 30cm. Los voladizos de canto 20 están realizados con hormigón en obra.

Fachada:

La envolvente del edificio se encuentra también realizada por paneles prefabricados con un acabado mixto entre pétreo y liso.

Particiones Interiores:

Las divisiones interiores están divididas entre tabiquería de fabrica cerámica de 5cm para las divisiones sin instalaciones, fabrica de ladrillo cerámico de 10cm para las divisiones que contienen instalaciones de agua y las medianeras son paneles prefabricados de hormigón armado de 13cm de espesor.

Revestimientos:

El edificio presenta unos revestimientos de yeso de unos 2cm de espesor y pintado, excepto en las cámaras húmedas donde hay un revestimiento cerámico hasta el techo.

Pavimentos:

El pavimento utilizado en la totalidad del edificio es el terrazo pulido en obra.

Instalaciones:

El edificio contaba des de los inicios con ascensor incluido.

Levantamiento de planos y fotografías de Fachada 

Con el fin de mejorar la concepción del edificio, se ha realizado un levantamiento de 

fachadas en AutoCAD y se ha realizado un 3D del edificio para poder observar la 

composición de los cerramientos, como se distribuyen los edificios y ver como se planteo 

su construcción, donde se aprecia las juntas entre placas y las juntas entre edificios. A más 

se acompaña de algunas imágenes tomadas a pie de calle del estado actual del edificio. 

Fachada Norte, Calle de la Marina 100-108 

                                                    Fachada Sur, Plaza entre edificios

 fachada Norte                          fachada Sur

      Fachada Este y Fachada Oeste       fachada Oeste en la actualidad 

Imagen del edificio en 3d - fachada N 

- Imagen del edificio en 3d - proyección de sombras sobre fachada Sur 

 LevantamientodePlanosdelasdiferentesplantas

Se ha realizado un levantamiento de planos en AutoCAD debido a la inexistencia de planos digitalizados por parte de la administración, la cual solo dispone de planos antiguos e incompletos. Por tanto para la definición de los espacios de las viviendas, necesario para la utilización del programa Líder ha sido necesaria la realización del levantamiento de planos de todas las plantas del edificio.

Planta baja tipo

3.5 Característicasisuperficies

El edificio esta compuesto por 15 plantas y 5 núcleos de escaleras, distribuidas de la siguiente forma:

La disposición del edificio queda de la siguiente forma:

Planta Baja (154m2): Situada a nivel de rasante encontramos un hall de entrada para conectar con cada núcleo de escalera individualizado, por tanto cada escalera tiene su hall. Des de planta baja encontramos una distribución de dos viviendas simétricas.

Planta Primera (142m2): Conectada por el núcleo de escaleras dispone de un pequeño rellano por el que se accede a las dos viviendas de la planta, la única diferencia con el resto de plantas es la ausencia de voladizo y la modificación de la zona del lavadero y baño en el interior de las viviendas, igualmente las dos viviendas son simétricas.

Planta Segunda a Treceava (150m2): Conectada por el núcleo de escaleras dispone de un pequeño rellano por el que se accede a las dos viviendas de la planta. Estas plantas contienen un voladizo en la fachada posterior del edificio común en las dos viviendas debido a su reparto simétrico.

Planta Cubierta (150m2): Cubierta transitable dividida por cada medianera de edificio por una pared para delimitar cada núcleo. Se accede des de el núcleo de escaleras por una puerta de acceso.

3.6 Conceptos previos del a normativa del CTE para el calculo 3.6.1 

Elección del procedimiento de calculo

La elección del procedimiento nos la marca el código técnico de la edificación. Se divide en dos opciones, el método simplificado y el método general.

Según el Documento Básico de la Habitabilidad y Energía del Código Técnico de la Edificación (CTE-DB-HE1, de ahora en adelante), la opción simplificada esta basada en la el control indirecto de la demanda energética de los edificios mediante la limitación de los parámetros característicos de los cerramientos y particiones interiores que componen su envolvente térmica. La comprobación se realiza a través de la comparación de los valores obtenidos en el cálculo con los valores límites permitidos. Esta opción podrá aplicarse a obras de edificación de nueva construcción que cumplan los requisitos especificados en el apartado 3.2.1.2 y a obras de rehabilitación de edificios existentes.

Y para la opción general según el CTE-DB-HE1 nos dice que esta basada en la evaluación de la demanda energética de los edificios mediante la comparación de ésta con la correspondiente a un edificio de referencia que define la propia opción. Esta opción podrá aplicarse a todos los edificios que cumplan los requisitos especificados en 3.3.1.2.

Los requisitos especificados en el apartado 3.3.1.2 del CTE-DB-HE1 nos indican que el edificio para que se pueda calcular con la opción simplificada deberá cumplir que en todas sus fachadas como máximo haya un 60% de huecos y que la superficie de lucernarios sea inferior al 5% en cubierta.

Como podemos apreciar en la tabla para nuestro edificio tendremos que utilizar la opción general con el programa de la limitación de la demanda energética, LIDER, reconocido por el código técnico de la edificación.

3.6.2 Transmitanciatérmica

La transmitancia térmica (U) es el flujo de calor perdido por los cerramientos, des del interior hacia el exterior, por unidad de tiempo. Influyen en el cálculo la resistencia de los materiales dadas por sus características internas y los espesores de los mismos. Las unidades se expresan en (W/m2K)

Antes poder obtener la transmitancia de un cerramiento se deberá obtener los valores de resistencia de cada capa de cada cerramiento para proceder al cálculo de la RT .

RT es la resistencia térmica total del componente o elemento constructivo (m2K/W)

RT=RSI +R1 +R2 +R3 +RN...+RSE

RSI y RSE son las resistencias térmicas superficiales del interior y el exterior de los cerramientos obtenidos según la orientación del cerramiento y el sentido del flujo o si están situados en el exterior o interior de la vivienda. Tablas E.1 y E.6 respectivamente.

Para el cálculo de las resistencias de cada material que tiene el cerramiento (R1 + R2 + R3 + RN...) necesitamos conocer su conductividad térmica (λ) que nos la ofrece cada fabricante según

calculada a partir de valores térmicos declarados según la norma UNE EN ISO 10 456:2001 o tomada de Documentos Reconocidos, [W/m K].

Por tanto tenemos que:

Siendo e el espesor de la capa de material que corresponde a su λ. (en m.)

3.7 Análisisdeloscerramientos 3.7.1 Definicióndeloscerramientosatratar.

Para poder valorar el funcionamiento del edificio en el aspecto térmico procederemos a valorar todos los cerramientos del edificio en todas sus capas para poder obtener los valores de transmitancia térmica y así poderlos comparar con la normativa actual del código técnico.

3.7 Análisis del os cerramientos 3.7.1 Definición de los cerramientos atratar.

Para poder valorar el funcionamiento del edificio en el aspecto térmico procederemos a valorar todos los cerramientos del edificio en todas sus capas para poder obtener los valores de transmitancia térmica y así poderlos comparar con la normativa actual del código técnico.

Para simplificar la totalidad de los cerramientos del edificio se ha elegido un núcleo de escaleras tipo del cual se puedan extrapolar los resultados, como ya queda contemplado en la memoria técnica del programa LIDER que será el utilizado para la valoración del análisis de la envolvente térmica.

Tipos de cerramiento vertical:

Tipos de cerramiento vertical:

Cerramiento exterior prefabricado (Fachadas) 

Cerramiento interior de 10cm de espesor 

Cerramiento interior de 5cm de espesor 

Cerramiento interior de carga/medianero prefabricado

Cerramiento interior de ladrillo cerámico tipo gero 

cerramiento horizontal:

Solera en planta baja 

Forjados tipo 

Cubierta

En cuanto a carpinterías encontramos que los marcos son todos de madera en varias composiciones. A modo de resumen podemos encontrar seis tipos de composiciones diferentes aunque todas son del mismo material pero de diferentes superficies.

Tipos de carpinterías:

Tipo 1: Madera; 4 módulos de 320x120 y ventanas de 80x4ud 

Tipo 2: Madera; 3 módulos de 240x120 y ventanas de 80x3ud 

Tipo 3: Madera 1 módulos de 160x120 y ventanas de 80x2ud

Tipo 4: Madera 1 módulo de 80x120 y ventana de 80x1ud

Tipo 5: Madera 1 módulo de 60x120 y ventana de 60x1ud

Tipo 6: Madera 3 módulos de 70x210 fijos y 1 módulo de 120x210 con doble

apertura

3.7.2 Fichas de cerramientos verticales y horizontales

Ficha tipo de Cerramientos

Tipo de Cerramiento: Fachada principal

Descripción del cerramiento:

Elemento en contacto directo entre el exterior y el interior. Elemento prefabricado pesado de 13cm de espesor sumado a una capa de yeso de 2cm de espesor. Este elemento es el característico en toda la fachada del edificio.

Función y composición del cerramiento:

Aislar perimetralmente en fachada de las condiciones térmicas externas así como de medio separador entre el exterior y el interior. Debe ser un elemento resistente y robusto para garantizar la intimidad y separar los ambientes.

Ficha tipo de Cerramientos

Tipo de Cerramiento: Tabique de 8cm

Descripción del cerramiento:

Elemento en interno de las viviendas. Formado por una capa de 8cm de espesor de material cerámico en diferentes formatos y aderezado por una capa de yeso de 2cm de espesor a cada lado para darle uniformidad. Este elemento es el característico en todas las divisiones no estructurales del edificio que contengan instalaciones.

Función y composición del cerramiento:

Este tipo de cerramiento es exclusivo para las divisiones internas de las viviendas, en las cuales haya algún tipo de instalación. Material formado por dos paneles de celdas para conseguir una mayor robustez y facilitar la obertura de rozas para el paso de instalaciones.

Ficha tipo de Cerramientos

Tipo de Cerramiento: Tabique de 5cm

Descripción del cerramiento:

Elemento en interno de las viviendas. Formado por una capa de 5cm de espesor y aderezado por una capa de yeso de 2cm de espesor a cada lado para darle uniformidad. Este elemento es el característico en todas las divisiones no estructurales del edificio.

Función y composición del cerramiento:

Este tipo de cerramiento es exclusivo para las divisiones internas de las viviendas ya que no tiene ninguna función estructural ni térmica. Actualmente este tipo de cerramiento se utiliza poco debido a que el material solo tiene una celda interna y para la realización de las rozas debilita mucho su integridad.

Ficha tipo de Cerramientos

Tipo de Cerramiento: Pared de carga prefabricada

Descripción del cerramiento:

Pared de carga en forjados. Formado por una capa de 13cm de espesor de hormigón armado prefabricado, aderezado por una capa de yeso de 2cm de espesor a cada lado para darle uniformidad y acabado. Este elemento es el característico en divisiones estructurales del edificio por su capacidad portante.

Función y composición del cerramiento:

Este cerramiento tiene funciones estructurales ya que soporta las placas alveolares del forjado. Por tanto las encontramos en todos los apoyos del forjado. Incluida la medianera que aporta una robustez en el elemento medianero para obtener un elevado grado de confort.

Ficha tipo de Cerramientos

Tipo de Cerramiento: Fabrica de ladrillo tipo gero

Descripción del cerramiento:

Elemento divisorio entre las viviendas. Formado por una capa de 15cm de espesor de material cerámico, aderezado por una capa de yeso de 2cm de espesor a cada lado para darle uniformidad. Este elemento es el característico en divisiones estructurales del edificio por su capacidad portante.

Función y composición del cerramiento:

División entre viviendas, interior o exterior, ya que estamos hablando de un cerramiento de un espesor de 15cm que otorga un grado de confort elevado tanto acústicamente como térmicamente en función de su protección. También otorga un gran rendimiento en cuanto a la resistencia a las cargas dependiendo del sistema constructivo empleado.

Fuente

http://upcommons.upc.edu/pfc/bitstream/2099.1/17702/2/1-MEMORIA.pdf

Història dels meus records (Mª Ángeles García-Carpintero)

                                            BELLVITGE.

Història dels meus records. Memòria dels primers anys i d’algunes de les persones que vaig conèixer.

ORÍGENS:

Per què vam venir aquí.

El meu pare era barber i treballava en una barberia amb un company, en un poble de la Manxa. La meva mare era modista i cosia a casa. Quan la meva mare es va quedar novament embarassada, el meu pare es va adonar que la barberia no donava per a dues famílies, ja que, també començaven a sortir les primeres maquinetes d’afaitar i, a més a més, molta gent dels pobles emigrava a les ciutats, així que els dos companys van pensar que, un d’ells, també hauria d’emigrar i el meu pare va prendre l’iniciativa i vam venir aquí, on el meu tiet, que era català i estava casat amb una germana de la mare, va dir que l’ajudaria a trobar feina i pis, com així ho va fer.

Al principi vam venir a portar el meu pare, a casa dels meus tiets, en cotxe, ens va dur un germà de la mare que es guanyava bé la vida com a pintor i decorador a Ciutat Real. Recordo la entrada a Barcelona, a la nit, per la Diagonal, amb tota aquella lluminositat que jo no havia vist mai, em vaig arraulir al costat de la panxa de la meva mare i em vaig sentir molt petita.

Vam deixar el pare aquí, i vam tornar al poble. El mateix dia que naixia el meu germà petit, el meu pare ens va trucar que ja tenia pis i va tornar al poble per a dur-nos. Aquesta vegada vam fer el viatge en tren. Recordo l’arribada a l’Estació de França, el meu pare i el meu germà de 6 anys amb les maletes, la meva mare amb el nadó d’un mes i jo, amb l’única però gran responsabilitat d’anar a prop d’ells i no perdre’m.

Els inicis del barri.

Vàrem arribar al barri de Bellvitge, a l’octubre de 1965, els meus pares, els meus germans de vuit i un any i jo que en tenia 6. Havíem passat un any al carrer de Mare de Déu del Coll de Barcelona, però ens deixàvem el sou del meu pare en aquell pis i, tot i que el meu pare feia hores extres al taller de neveres on treballava i de treballar també, en una segona feina, com a barber, no arribàvem a fi de mes, així que quan es van assabentar del preu que pagarien en aquest pis de Bellvitge, la meva mare no va tenir cap dubte, tot i que ja sabien que no n’hi havia serveis: ni mercat, ni escoles...

Només hi havia el nostre bloc de pisos fet i un altre, al carrer Ermita, a mig fer.

Al costat del nostre bloc, al carrer Mare de Déu de Bellvitge, hi havia una gran plataforma on l’empresa CIDESA feia les plaques de formigó amb les que construïen els blocs de pisos.

Havien de fer més blocs de pisos tan bé de preu de lloguer com el nostre, que destinarien, com van fer amb molts del primer bloc, als treballadors d’empreses properes, però finalment, amb aquell preu de 672 pessetes de lloguer mensual, només van fer el nostre bloc.

Els començaments van ser difícils, això va fer que hi hagués més solidaritat i coneixença entre els veïns. Molt sovint ens quedaven sense llum i no teníem ascensor. Si la meva mare anava molt carregada, amb el petit, la compra... sempre havia algun veí que s’oferia a ajudar-la, o deixaven coses al primer pis si no podien portar-les... A vegades tallaven l’aigua als pisos de les portes primera, llavors ens deixaven aigua els dels segona o a l’inrevés

Recordo el terra de pedra sense polir, amb pegots de ciment i la meva mare de genolls, mirant d’allisar aquella superfície irregular mentre el meu germà gran i jo jugaven a bales, hi havia un forat especial pel “gua”. Els petits no érem molt conscients de les dificultats. Nosaltres ens teníem l’un a l’altre (els germans) per a jugar i estudiar plegats i amb això, de moment, ja teníem prou.

L’Ermita i el primer bloc.     Convivint amb els pagesos.

Els primers blocs i CIDESA al costat.    El barracó de l’Església de MDB                                                  

                                                       

LES ESCOLES.

No hi havia cap escola. La meva mare ens va acompanyar el primer dia a una escola de l’Hospitalet, “Can Bori”, amb el meu germà petit als braços, des d’aquell dia anàvem i tornàvem els dos sols amb altres nens i nenes del bloc i alguna noia una mica més gran o, a vegades, alguna mare.

El meu germà seguia les recomanacions dels pares i no em deixava anar de la seva mà. Havíem de caminar pel carrer Mare de Déu de Bellvitge al costat d’un canal obert, travessar la zona industrial que començava a perfilar-se convivint amb els horts de les masies dels pagesos, fins que enfilàvem la pujadeta a Can Bori, on ens separàvem, ell a l’escola dels nois i jo a la de les noies. Fèiem el mateix camí per tornar, i un altre cop, anada i tornada, a la tarda.

Recordo una vegada que, com que algun noi agafava faves dels pagesos, un pagès ens va esperar a la tarda i, quan ens va veure, ens va perseguir amb un pal i el meu germà que em feia córrer i, sense deixar-me anar, m’estirava:

–“Corre, Mª Ángeles, corre todo lo que puedas”.

El següent any el meu germà va entrar al Xaloc i jo en una acadèmia que van posar en un altell comercial i que li deien “de la señorita Maruja”. En realitat es deia, en un principi, “Nuestra Señora de la Merced” i, més endavant “Cervantes”. Allà vaig aprendre el “cara al sol”. Vaig sentir vergonya pels nens que passaven per les classes amb “orejas de burro”,juntament, a vegades, amb la llengua i la cua, tot el joc complert. Vaig rebre algunes, poques, palmetades a la mà. Vaig aprendre a competir per ser la primera en repetir la lliçó. Vaig mirar d’aguantar-me les llàgrimes per no sentir la “señorita Maruja” dient amb retintin: -“de pipí te lo ahorras”. Però no va ser tan dur com pot semblar, no sabíem que les coses podien ser d’una altra manera, apreníem memoritzant i passàvem l’estona copiant textos i pintant i, molt sovint, sentint pena pels nens que, o be eren més “torpes”, o no podien parar quiets i els agafaven per les orelles i els pujaven amunt o els pegaven de valent. Recordo un nen que era molt blan de pell, però sempre se li acabava tornant vermella, de tant que li pegaven.

De tant en tant venia el director d’unes quantes d’aquestes acadèmies i tots i totes ens aixecàvem de la cadira a fer els honors: -“Buenos días Sr. Perpiñan” dèiem tots a cor, molt formals. –“ Buenos días, ¿cómo están? – Muy bien, Sr. Perpignan. – Podeis sentaros – Muchas gracias señor Perpignan.” i així cada cop que venia. Allà vaig acabar els estudis primaris. En acabar aquests havíem de fer l’examen “d’Ingrés”, en un Institut de Barcelona. Jo el vaig fer al “Verdaguer”, que fa uns anys, vaig redescobrir al parc de la Ciutadella.

Després de superar aquest examen vaig poder fer el Batxillerat Elemental a l’escola del P. Enric d’Ossó, de les Teresianes, que va començar, igual que la primera escola pública del barri, la de Mare de Déu de Bellvitge, al 1970. Allà vaig tastar la renovació pedagògica que s’iniciava amb els que començaven l’E.G.B, i vàrem tenir la sort de tenir unes bones mestres, per a les que no estaven preparades, així que algunes de les que van entrar de grans, vam acabar expulsades per “gamberres”.

Una de les “gamberrades” era no baixar a la capella quan venia un sacerdot a parlar-nos de les “indulgències plenàries” i, o bé ens tancàvem unes quantes al lavabo, o bé saltàvem la tanca, el pitjor d’això era, segons elles, que, al marxar i saltar la reixa, se’ns veien les calces. És clar! com que no ens deixaven portar pantalons.., fins que un dia unes quantes vam anar a l’escola amb pantalons i vam guanyar la nostra primera batalla. Els pantalons i les faldilles curtes eren, segons cridava alguna germana, una “concupiscència carnal”, cosa que no enteníem però ens feia molta gràcia. En fi, elles, ara ho reconec, van fer un esforç considerable amb nosaltres, especialment en els aspectes didàctics i també per a entendre’ns, però ho van tenir més fàcil amb les que, juntament amb nosaltres, van començar des de petites.

Després, jo vaig anar a fer el Batxillerat Superior al Torres i Bages de Can Serra, però ja en horari nocturn, doncs els matins treballava en una oficina d’una fàbrica de xampús al carrer Roca Humbert, jo havia aprés a escriure a màquina força bé i això, juntament amb que el meu pare em va acompanyar i que llavors era guàrdia urbà de l’Hospitalet, va servir per donar-me el treball, tot i que encara no distingia un albarà d’una factura.

Del treball a la zona industrial recordo quan anava a les 7 del matí, encara era fosc, i els gossos que vigilaven algunes fàbriques bordaven i em feien por. Cada vegada, anava una mica més tard, el meu cap, quasi no estava a la fàbrica i m’ho permetia. També recordo les vagues que es van fer, però d’una manera una mica confosa ja que jo tenia només 16 anys. I les rates, que es passejaven per la teulada d’uralita, i amb les que, somniava a la nit. Aquella època vaig agafar fòbia a les rates.

Al 1968 van inaugurar el barracó que seria la nostra església durant molts anys i a la part del darrera van posar una guarderia que portaven les filles del Cor de Maria i que van fer, també, molt bona tasca social i eclesial. El meu germà petit va tenir la sort d’anar a aquesta guarderia i desprès al Joan XXIII des dels seus inicis (llavors es deia Jericó i estava en un altell d’un local comercial). Amb lo qual, els cinc anys que ens portem, van marcar diferències molt importants.

MANCA DE SERVEIS.

Botigues:

Continuant amb aquells primers anys, no hi havia mercat, ni quasi botigues de queviures. La meva mare, al començament, comprava directament als pagesos dels camps de per aquí i, un dia a la setmana, agafava el meu germà petit i, amb l’autobús, anava al mercat de Can Vidalet. Alguna vegada l’havia acompanyat.

Als locals comercials d’aquell primer bloc hi havia, que jo recordi: un bar, un forn, un estanc i una botiga de mobles, després van posar també una farmàcia.

Als locals del primer bloc del carrer Ermita van posar una granja on venien llet, ous... i una polleria que encara hi és, també una merceria. Als altells hi havia un sastre, un tapisser...

Comunicacions:

Estàvem millor comunicats amb Barcelona (per la Gran Via) que amb Hospitalet, amb algun autobús que passava de tant en quan. A la Gran Via no hi havia el pas subterrani i, després d’atropellar dues persones que la creuaven, els veïns es van mobilitzar per primer cop, tallant la Gran Via, fins que van fer el pas.

Salut:

De metges tampoc no hi havia, per sort no recordo que ens poséssim molt malalts. Més tard, on van posar la farmàcia, a l’altell, van posar un centre metge molt “cutre”.

Al 1972 van inaugurar la residència (l’Hospital), que es va dir “Prínceps d’Asturies” perquè els que ara són reis, encara no ho eren i van venir a inaugurar-la.

LA PARRÒQUIA I L’ESGLÉSIA.

Al començament només hi havia l’ermita amb una ermitana i la seva família, que la cuidava. No es feien misses, havies d’anar a Sta. Eulàlia de Mérida o a Sant Josep, sí que es feia alguna boda, com des d’abans de fer el barri s’havia fet, així com romeries... Venir a l’Ermita era una excursió pels veïns del Prat o d’Hospitalet Centre.. de qui depenia. Però, al poc temps, i donat que els veïns ho reclamaven, (tenim algunes còpies de les cartes que s’havien enviat al bisbat) vam tenir un rector: el “Padre Miguel”, amb ell vam viure els canvis que va suposar el concili, jo els vaig veure amb ulls de nena.

A l’ermita, al començament, sentíem les misses en llatí, i jo em distreia mirant si a alguna senyora li queia el vel per posar-se’l o deixant caure el meu perquè me’l posessin i mirant la casulla del capellà que estava d’esquena, o llegint els gravats del altar i de les pintures de l’ermita, recordo el de “Petra erat Cristus”, jo tenia al poble una tia Petra i no entenia que feia allà el seu nom.

Recordo que un dia que anava el Padre Miguel pel carrer i vàrem anar corrents per fer-li un petó a l’anell com altres vegades, ell visiblement alleugerit i amb un ample somriure, ens va dir que això ja no calia, i es van acabar les misses en llatí, i ell es posava de cara a nosaltres i se li veia més content.

Va començar a haver-hi un grup de joves i, amb ells, i algunes dones: Carmina, Juliana, Lluïssa.. es va començar l’activitat catequètica i també de caire més social amb els nens i les nenes del barri:

La mare de la Juliana (Aurelia) era una dona cega que es passava el dia escoltant la radio i inventant-se poesies per al barri i per totes les persones que coneixia. Jo anava de tant en tant i les copiava. En morir van fer un àlbum. Mai la vam sentir queixar-se. Sempre s’interessava pels altres i pel que passava al món. Era la “yaya” per a molts. No només pels seus. Aquí va un fragment d’una de les seves poesies, sobre un dels arranjaments que es va fer a l’Ermita.

“Es la Ermita de Bellvitge                          

                    

una Iglesia muy antigua,

como tiene tantos años,

poco a poco se caía.

Como hay muy buena gente,

pues esto no permitían.

-vamos a arreglar la Iglesia,

que está la Virgen María.

El personal de Bellvitge,

el alcalde de Hospitalet,

y los padres jesuítas,

los paletas, carpinteros,

y también electricistas,

todos se dieron la mano,

- Vamos a arreglar la Ermita.

(...)

El diez de junio,

domingo, la inauguraron.

Todos estaban contentos,

y tocaban las campanas,

porque ya todos veían, las obras ya terminadas.

La “señorita Maruja” ens va portar a les nenes de la seva escola en filera de dues a combregar (prèvia catequesis i confessió), totes de llarg i de blanc, és clar. Jo amb un vestit de “monja” que li havien prestat als meus pares, i amb una creu de fusta, unes sandàlies i un lliri a la mà, recordo que mirava la senzillesa de tot això i ho comparava amb els vestits de princeses i les joies de les altres nenes i pensava que així estava be, que no volia tot lo altre.

El lliri va acabar malament, li vaig donar a un noi pre-delinqüent, el “Risco”, li dèiem, perquè me’l guardes mentre em feien una foto, i és clar això no podia acabar bé, tinc una foto on la meva mare m’ensenya el lliri desfet i jo estic posant “morros” però en el fons penso: “que poc que m’importa”.

                         Primeres comunions   L’Ermita amb els frescos que hi havia i el P. Miguel

L’EDUCACIÓ NO FORMAL, del carrer als esplais.

Delinqüència:

Aquest noi al que li vaig deixar el lliri, el Risco, vivia a l’escala del costat, només amb la seva mare, no sé si era mare soltera o abandonada, o..., perquè d’aquestes coses no es parlaven, a casa seva vam començar a veure la TV, perquè nosaltres vam trigar uns anys en tenir-ne, el meu germà el coneixia, i la dona volia que anéssim a casa seva.

Recordo que tenia una foto dedicada de Lluís Aguilé a l’entrada de casa seva, ja que treballava de portera en algun teatre.

Jo no podia suportar les pallisses que li donava al seu fill quan s’assabentava de les dolenteries que feia, i dels crits que fotia, crec que, al menys jo, no vaig anar gaires vegades, però me’n recordo prou bé. El noi potser feia no sé què coses pel carrer, però amb nosaltres i més amb mi es portava bé.

La realitat i algunes pel·lícules que van fer, van donar fama al barri de delinqüència, la veritat és que la delinqüència de veritat es donava en altres zones, on podien robar amb més guanys, aquí potser es gestava.

Només era una part del barri, però és cert que n’hi havia.

Jocs al carrer. Primers intents d’esplai. El Casal.

Als voltants de l’ermita també anàvem a jugar l’espai no era tan obert com ara, hi havia zones d’arbres, racons, vells bancs de pedra i una font, que havies de fer anar amb una palanca que tenia darrera, un lloc ideal per a què les nenes juguessin a firetes.

Més endavant, amb el meu germà aniríem a caçar llagostes que col·leccionaven en caixes de bombons. Un dia vam donar un bon ensurt a la meva tia oferint-li un d’aquells “bombons”. Encara recordo el crit que va fer. Ella tenia cura dels animals al poble i era tota una pionera ecologista, o sigui que no li va fer gens de gràcia la nostra broma.

Al carrer, a sota dels blocs, també jugàvem als “corros” a “picar i parar”, a la corda, etc. I, és clar, també hi havia “els jardinets” que deien les meves cosines o “los columpios” que dèiem nosaltres.

Per anar a l’escola de “les monges”, unes quantes, agafàvem un camí que hi havia entre la part darrera de l’Ermita i la Gran Via, semblava que creuessis un bosc, un bosc amb tota mena de brutícies i on a vegades et sortia a l’encontre algú que havia passat la nit allí. A alguns d’aquests els hi agradava l’exhibicionisme, obrien la seva gavardina i nosaltres sortien corrent i cridant, després, durant uns dies, ens acompanyàvem les mares.

La Carmina, juntament amb una dona que venia dels Scouts, alguna catequista i alguna noia jove van començar a organitzar colònies per a nens i nenes, la primera vegada, amb 7 anys, em vaig quedar plorant perquè no em deixaven anar, però a les següents sí que vaig poder anar i ja no vaig deixar de fer-ho (com a nena o com a monitora) fins que em vaig casar. El primer any que vaig anar es van fer a Torrelles de Llobregat, a Can Mas, i després, durant 2 anys, a Olot a una casa que tenien les “Filles del Cor de Maria”.

 Colònies Olot, 1970                                                

L’alternativa a aquests primers intents de “esplai” parroquial, era el carrer, al carrer jugàvem tots i totes, però el carrer no era gaire segur, hi havia nens “dolents” que t’agafaven i et burxaven per a riure una estona, hi havia borratxos que es barallaven o els veies trontollar pel carrer, (bars no han faltat mai al barri), començava a haver-hi racons on t’oferien i es prenia droga...

Per cert, també hi havia dos cinemes “El Marina” i “El Lumière” on podies veure pel·lícules de reposició, però els van fer uns anys més tard. Allà també et podies trobar algú que segués a prop teu i t’intentés “ficar mà”.

En aquells primers anys, la Immobiliària va promoure una mica d’activitat social perquè en Bellvitge hi hagués una certa “vidilla” (És que en un gran cartell que hi havia a la Gran Via deia: “En Bellvitge hay vida” i algú va afegir -i va ser un dels primers grafittis –“para las ratas”) i van muntar un equip de futbol, al Casal (al local comercial on ara hi ha l’escola d’adults), on es van començar a gestionar activitats esportives i culturals. Havia una pista petita i rodona de patinatge en un costat, que encara hi és, tot i que una mica inservible per a patinar, i a l’altra banda, on ara hi ha el parc, havia una pista de bàsquet.

Uns quants veïns van començar a organitzar les primeres comissions de festes amb envelats i elecció de la pubilla com a les festes típiques de Catalunya, xocolatada pinyates i jocs de cucanya pels nens, l’ofrena de flors a la Mare de Déu...

També hi havia algun jardiner i algun vigilant per què a les fotos de promoció es veiés el barri una mica més maco, però la realitat és que tot estava enfangat i que les clavegueres estaven obertes. Al meu germà, un dia, li va caure la pilota, va seure i amb els peus la va treure i la va netejar a l’herba.

                              Les primeres festes del barri.         L’ofrena de flors.

LES VIVENDES. DISPOSICIÓ DEL BARRI.

Recordo que molts diumenges compràvem pipes, llavors ja hi havia una xurreria, i anàvem a passejar al local de promoció de vendes que tenia la Immobiliària, i que encara hi és a prop de l’Ermita, i miràvem la maqueta i el meu pare ens deia, amb il·lusió, com quedaria de maco el barri, ens deia que era “el barri del futur”, jo em preguntava, dins meu, perquè era tant diferent aquest lloc i aquestes vivendes del lloc de Barcelona on vivien els meus tiets (l’eixample) i tant diferent de les cases del poble d’on venien!.

Mentre per aquí funcionàvem així, amb esperança en el futur del barri (no érem els únics amb aquestes expectatives) a l’altre cantonada del polígon, a l’avinguda Europa, començaven a construir altres blocs de pisos, aquells els van donar, en primer lloc, a gent que provenia d’un barri de barraques anomenat “la Bomba”, alguns d’aquests ja es coneixien entre ells, venien més organitzats, més conscients de les dificultats i amb ganes de lluitar per millorar les seves condicions de vida, degut als dèficits tant greus que patíem allò va ser justament la bomba de revulsió que necessitava el barri.

El barri es va anar formant per les quatre cantonades, deixant el mig pel final. Primer, la cantonada del bloc dels meus pares on hi havia la primera església, després la cantonada de l’avinguda Europa amb la gent de la bomba i un altre barracó també per església, també els blocs del carrer Prat, recordo que entre mig d’aquests i els primers, en el que hi ha la part darrera de Joan XXIII i la residència per disminuïts, hi havia una espècie de camp de futbol natural, però quan plovia s’omplia tant d’aigua que no es podia passar. També van fer l’escola de les monges, i, més tard, els blocs de l’avinguda América. La Rambla Marina i tota la part central va ser l’últim que van fer, de fet, fa poc que s’ha acabat l’arranjament d’aquesta part. Per això, per anar a l’escola, havies d’anar per darrera de l’Ermita, perquè pel mig del barri era una aventura que podia ser molt desagradable, encara ara he somiat alguna vegada que em quedava atrapada al fang, com, de fet, em va passar algun dia.

LES LLUITES I REIVINDICACIONS.

Els primers conflictes van ser, com he dit abans, pel pas soterrani de la Gran Via.

Els de l’altra parròquia també van tallar varies vegades el carrer per demanar semàfors.

I entre unes coses i altres, poc a poc la gent es va començar a arreplegar i organitzar-se.

La parròquia i altres entitats socials.

I aquí, i en aquesta zona, és on entra la tasca dels jesuïtes, que es va anar conformant amb les necessitats del barri i la gent que es van trobar.

Uns quants van iniciar l’escola de Joan XXIII, (Jericó, en un principi). Altres van començar a implantar els aires del concili a la parròquia, amb molta il·lusió, però també, a vegades, amb una certa imposició. No va ser fàcil, la gent tenia la seva religiositat, no només d’un temps anterior sinó també dels diferents llocs geogràfics de procedència. La gent volia continuar amb els seus vestits per a les celebracions dels sagraments i si no els deixaven se’ls enginyaven per fer-ho després de la celebració. La gent va acceptar passar de les misses en llatí a les misses en llengua corrent sense fer-se problema, però això de fer “misses de comunitat” on s’havia de posar el que pensaven en comú, era una altra cosa. La gent volia continuar amb les processons de setmana santa, alguns tenien por pels canvis polítics que s’acostaven i que a la parròquia s’impulsaven.... Per a altres persones, més joves o amb una visió diferent, o simplement amb moltes ganes d’aprendre i molta bona fe, com la meva mare, els canvis a l’església van significar tota una promesa de renovació, d’avançament i d’esperança.

La veritat és que la parròquia era una mica un “regne de taifes” en aquells primers temps: el Joan XXIII amb els seus jesuïtes i les seves famílies. Un dels jesuïtes amb uns quants matrimonis joves que preparàvem batejos, un altre, juntament amb la Josefa Aigé, que va fer molt bona tasca social al barri, començant la catequesis familiar, i un incipient grup de joves que desprès donaria pas al “Vivac”. Cadascú d’ells amb diferents equips de matrimonis, entre els quals hi havia una certa rivalitat: jo sóc de... doncs jo sóc de.... A més de l’espai físic del barracó on es feien les celebracions, hi havia un altell per a les reunions dels diferents grups i on es va començar l’atenció social de la parròquia amb una assistent social i un grup, bàsicament de dones, que anomenàvem “Ajuda fraterna”. També es van iniciar les misses de joves, els primers Consells Parroquials, que van ser un primer intent de corresponsabilitat, per a la que, potser, encara no estàvem preparats, i que, a més a més, estàvem molt dirigits.

Havia vingut al barri un grup de gent jove que va començar fent “Cine fòrums” i va crear el Club Infantil Juvenil Bellvitge, (CIJB)i que en un principi anaven d’acord amb la parròquia, però posteriorment es van separar. Al CIJB vam començar a anar d’adolescents (14, 15 anys), va coincidir que estava en un grup de joves del CIJB, quan les monges ens van dir a unes quantes que ens podien donar per “expulsades” i que per això no podien continuar allí els estudis de Batxillerat Superior. El responsable del meu grup em va cridar al seu despatx, jo pensava que em recriminaria el “portar-me malament” però em va tenir una hora (o això crec) asseguda davant d’ell, donant-me lliçons de lluita política, el que para mi era molt confós, perquè quasi no havia sentit parlar mai i no entenia pràcticament res i vaig sortir d’allà una mica marejada i preguntant-me què havia volgut dir-me. Després d’un temps, vaig entendre que el que m’havia dit era que estava molt bé ser rebel, però s’havia de ser un rebel organitzat. Ells ja començaven a organitzar-se en partits polítics com el PSUC.

Altres entitats socials també van començar tutelades per la parròquia i posteriorment s’han independitzat i han continuat la seva tasca, com són el Casal d’Avis de l’Ermita, l’associació de disminuïts, l’atenció a drogodependents i les seves famílies. La parròquia, amb els jesuïtes va promoure la capacitació de la gent per als canvis socials que s’aveïnaven. Es va fer, per exemple, al 1977, un curs sociopolític: el “SECOD”, que, donada la poca formació que hi havia en aquest sentit, va ser de gran ajuda.

Fèiem moltes reunions, tant aquí, com amb els de “l’altre Bellvitge”, com mútuament ens anomenàvem entre Bellvitge Nord i Bellvitge Sud, cadascú mirant els altres amb certs prejudicis, però moltes persones feien intents d’anar a una, com per exemple Ramón Fernández Jurado, mestre andalús socialista que, a més dels cursos de català que donava, sempre tenia una paraula adient per posar una mica de serenor i cordura. La biblioteca del CIJB porta el seu nom en la seva memòria, ens ha deixat, pels que no l’han conegut, unes quantes poesies sobre el barri.

Poc a poc vàrem anar fent un front comú davant les necessitats. Les associacions de veïns (es van arribar a constituir quatre), els partits polítics que començaven a ressorgir i les dues parròquies van ser els principals impulsors d’aquesta lluita que només podíem guanyar si anàvem a una. Hem de tenir en compte que la gent no es podia reunir fàcilment i l’església va ser el lloc per poder fer-ho.

Els grups de joves també ens trobàvem, de tant en tant, com per exemple el Vivac amb Quitxalles, d’aquelles trobades van sortir algunes parelles.

  El que tenien molt clar, les dues parròquies, era que seguirien en barracons fins que no es fessin els serveis més necessaris. Com de fet així ha estat.

Inundacions:

El 21 de setembre de 1971 es van inundar els baixos i molts veïns van perdre les seves pertinences que es van omplir d’aigua i fang, alguns pagesos ja havien advertit que aquesta zona s’inunda amb facilitat, però la Immobiliària no havia fet cas, encara sort que no van haver víctimes perquè va ocórrer a primeres hores de la nit, potser va ser aquest un dels primers fets que ens va fer prendre consciència de les carències i de que sinó lluitàvem plegats no obtindríem fàcilment els serveis que necessitaven i que ens havien promès al començament.

           

Sanitat:

Una altra lluita important va ser la de la sanitat, van haver tancaments al primer consultori inicialment i desprès a l’església, on, en principi, no ens podia desallotjar la policia, les reivindicacions eren pel tancament de les clavegueres que encara eren obertes i on havien caigut nens, cotxes..., perquè fessin un consultori com cal i perquè hi hagués més neteja... Una vegada vàrem sortir tots amb escombres i baietes en el que vam anomenar “Operación limpieza”.

“No més blocs!”:

I tots van lluitar plegats per evitar que fessin tots els blocs de pisos i de locals comercials previstos, perquè llavors: on anirien les escoles, els centres de salut, el mercat, el poliesportiu, els equipaments culturals, els parcs...? Les dues parròquies amb els seus capellans van estar al costat, si no al davant, de tota aquesta lluita. Lluita que finalment vàrem guanyar. El juny de 1978 un jutge ens va donar la raó i va prohibir a la immobiliària la construcció de 10 blocs, 17 torres de pisos i 10 edificis comercials, això va marcar una fita històrica i va donar més renom al barri que pràcticament és un barri típic dels moviments socials dels anys 60: immigració, “barri dormitori”, delinqüència..., però també lluita i reivindicació, esforç comú, promoció cultural i social...

                               Inundacions                          El passeig de Bellvitge. La brutícia.

                                     Les clavegueres                    “El terreno es nuestro”

I DESPRÉS ....

Després d’això cadascú va continuar amb les seves tasques (Associacions de Veïns –finalment va quedar una-, partits polítics, entitats socials i culturals i les parròquies)

A la nostra parròquia la divisió interna va acabar en trencament, el Joan XXIII continuava pel seu costat i de les dues tendències que s’havien fet, un dels jesuïtes va marxar a l’Àfrica, i l’altre que era el rector de la parròquia va voler agafar les rendes del grup de joves –el Vivac-, davant la nostra negativa, ens va expulsar de la parròquia, i amb nosaltres, se’n va anar bona part de la Comunitat parroquial i van començar les Comunitats Populars amb Josefa Aigè al seu davant. Però després de tot això algú va aglutinar els cristians d’aquest Bellvitge i se’n va sortir prou bé, tot i que alguns dels que van marxar no volen ni sentir parlar de tornar. Ara la parròquia ha aconseguit moltes de les fites propostes en un principi, com estar oberta al barri en general i a les necessitats dels més pobres o que hi hagi un nucli i un intent de comunitat i no tanta impossició, i tenim un nou repte: el de la interparroquialitat, i un de vell: com passar de la religiositat a l’espiritualitat?

A Bellvitge ha vingut molta gent a ajudar a tirar endavant el barri, alguns ho han fet des de les seves posicions ideològiques, altres des del paternalisme, actituds que, personalment, sempre m’han indignat, perquè et miren des de dalt i et fan sentir que vals menys.

Algú, més gran que jo, que era més conscient del que passava i com anava tot, ens ha dit ara que, els intents de polititzar les lluites veïnals, sempre han fracassat, la gent de Bellvitge és molt lliure i valora molt la seva llibertat. Suposo que jo era una d’aquesta gent.

Per això també m’ha molestat, quan he sortit fora del barri: a la universitat, per exemple o amb altres grups d’amics... i m’han dit “tu no sembles de Bellvitge, tu ets diferent”, justament jo em considero fruit de la formació que he rebut a Bellvitge, als grups, a l’església... i valoro més aquesta formació que la de la universitat.

Han hagut altres persones que s’han posat al nostre costat i han cregut en nosaltres, han lluitat ajuntant les seves grans esperances amb les nostres, ens han estimat i s’han deixat estimar per nosaltres, són aquestes persones les que recordarem amb afecte i agraïment, i haurem de recordar les actituds que ens han fet mal per no fer el mateix amb els que ara venen de fora, els nous immigrants.

             ”Recollint per la Creu Roja, o el càncer 1970”              Josefa Aigé al principi de venir al barri.

        El meu pare en una ofrena de flors.              Ajudant els nens del Joan Miró a creuar el carrer.

“Amb agraïment als meus pares, i a tots els que, com ells, han tingut, i tenen, la valentia i el coratge de buscar una vida millor per els seus fills i filles. Gràcies.”

Mª Ángeles García-Carpintero desembre 2013