Quan parlem de l'ermita de Bellvitge, diem que és del segle XIII, perquè és a partir d'aquesta època, exactament des de 1279, que ja es troben documents on el seu nom és esmentat.
1890
)Ara
bé, parodiant les novel·les o les pel·lícules compromeses,
podríem afirmar del seu aspecte actual, que qualsevol semblança,
amb el que devia tenir fa set-cents anys es pura coincidència. I no
parlem del seu entorn, l'ultima i radical transformació és tan
recent, que encara l'estem paint.
Com
devia ser en un principi? No tenim cap document explicatiu escrit o
gràfic que ens pugui ajudar. Però sí que existeixen alguns indicis
que, amb una mica d’imaginació, i amb un cert esperit detectivesc,
ens poden donar una idea.
Quan
hom feu l'ultima endreçada arquitectònica de la capella, fa dos o
tres anys, s'escataren les parets i s'observà que a partir del metre
i mig hi havia material diferent i que s'hi insinuaven uns arcs que
feien pensar que abans havia existit un sostre molt més baix que va
ser ensorrat.
Llavors
i, per comprovar la solidesa de la construcció, es feu un forat
interior, i en una fondària de tres metres, abans d'arribar als
fonaments, es trobaren tres enrajolats sobreposats.
Resulta
evident, doncs, que a mesura que les riuades i les pluges torrencials
anaven amuntegant llims d’al·luvió tot fent créixer el delta en
extensió, altura i fertilitat, l'ermita s'anava trobant cada cop mes
colgada i mes en perill de convertir-se en una permanent bassa
d'aigua.
Cada
vegada que als pagesos de la Marina els semblava que la lenta
crescuda del terreny era excessiva, optaven per elevar el sòl se la
capella i fer un nou enrajolat.
A
la tercera vegada es trobaren que la cosa tenia un límit i
estigueren obligats a tirar enlaire el sostre si no volien donar-s'hi
cops de cap o utilitzar la capella com a piscina o safareig. És molt
possible que, per fer aquesta obra de reforma, aprofitessin un
d'aquells moments de la nostra història, tan freqüents, en els que
calia refer-la després d'haver estat cremada o malmesa per alguna
guerra o rebel·lió.
D'aquell
sostre en queda una clau de volta, la del dibuix que encara es
conserva en el nostre Museu d’Història i es l’únic punt de
referència per a fer-ne una reconstrucció ideal.
Si
voleu fer-vos-la per a ús particular, penseu que el campanar -ara
tan baixet- havia de tenir tres metres més, que l'estructura
probablement era de pedra i que la façana, en lloc de l'aire barroc
que li coneixem, era d'estil gòtic, o potser d'un romànic tardà.
Per
què fou feta, l'ermita?
Ací
les versions es perden pels camins de la llegenda, que és molt
semblant a la de la majoria de Mares de Déu trobades.
Un
mosso d'una casa de pagès observà com un bou furgava a terra amb
insistència en un lloc determinat i no volia anar-se’n. En
comprovar que l'operació es repetia cada dia, mirà detingudament
l'indret i descobrí una petita imatge de la Verge que portà cap a
l’església del poble. L’endemà la imatge ja no hi era i fou
trobada de nou en el seu lloc d'origen.
També
diuen que un estel lluminós n’assenyalà la presència. Llavors,
veient en tot plegat un designi sobrenatural, els hospitalencs
decidiren construir l'ermita.
Joan
Amades explica, recolzant-se també en la llegenda, que la imatge fou
trobada en uns horts del carrer de l'Hospital de Barcelona, igualment
en unes circumstàncies miraculoses i que fou venerada en la capella
de l'Angel d'aquell carrer, situada davant de la placa de la Igualtat
i de l’església San Agust. Diu que els mariners li tenien molta
devoció puix que donava bon viatge. I que una vegada volgueren
engrandir la capella i, no podent-ho fer per problemes amb els veïns,
es decidiren a fer una altra capelleta a l'Hospitalet.
Fos
l'origen primer en el nostre poble o a Barcelona, la veritat és que
la gent del carrer de l'Hospital i els de l'Espaseria, que tenien
molta devoció a la Verge com a advocada contra la pesta, cada any,
el dilluns de Pentecosta venien en processó a la nostra Marina a
visitar-la i a invocar-ne l'ajut.
També
el veïns del poble antigament organitzaven una processó el dia de
Sant Jordi. I el 8 de setembre, dia de la Mare de Déu, hi feien
festa gran.
El
nom s'ha dit que podia esser una contracció de Bell viatge o de
Bella vista i que potser podria venir d'una masia anomenada Malvitge
que canvia de motiu en transformar-se en cultivable la zona, antany
pantanosa i insalubre. Sembla que “Amalvigia” antecedent
d'ambdues denominacions, fou un nom propi de dona en l'antigor.
Isolada
enmig de la Marina, prop de la carretera de València,
fou
destí
d’administradores, perquè
era una garantia, segons la tradició, per a aconseguir marit i així
no restar per a vestir sants.
Aquells
qui anaven de camí s'aturaven a demanar-li protecció, o donar-li
gracies, quan arribaven sants i bons.
Francesc Marcé i Sanabra (1979) 25 imatges de la història de la ciutat
L'ermita de Bellvitge a les darreries del segle XIX. A la façana,damunt mateix del portal hi ha la
clau de volta que esmentem i que ara es troba en el Museu. ( Foto facilitada per Merce Golferichs
Un poeta hospitalenc. Francesc Tena, allà pels anys quaranta, se la mirava amb els mateixos ulls amb què devien veure-le la gent de segles i segles endarrera i li preguntava:
Santa Maria la Camperola
dolça pagesa dels nostres camps,
¿no us fa tristesa viure tan sola
amb sense llànties i sense rams?
I un altre poeta que viu arran de l'ermita, en els enormes habitacles que avui amenacen ofegar-la, Ramon Fernandez Jurado, reprenguè fa ben poc la conversa. I si al principi
temorenc diu:
Pobra ermita de Bellvitge
qui et veu ara i qui i'havist!
ben aviat es deixa endur per l'esperança i afirma:
Aguantaràs la tempesta
i tornaràs a florir
quan l'amor de tot un poble
es retrobi al teu cami.
