L'ermita de Bellvitge

Quan parlem de l'ermita de Bellvitge, diem que és del segle XIII, perquè és a partir d'aquesta època, exactament des de 1279, que ja es troben documents on el seu nom és esmentat.

1890

)Ara bé, parodiant les novel·les o les pel·lícules compromeses, podríem afirmar del seu aspecte actual, que qualsevol semblança, amb el que devia tenir fa set-cents anys es pura coincidència. I no parlem del seu entorn, l'ultima i radical transformació és tan recent, que encara l'estem paint.

Com devia ser en un principi? No tenim cap document explicatiu escrit o gràfic que ens pugui ajudar. Però sí que existeixen alguns indicis que, amb una mica d’imaginació, i amb un cert esperit detectivesc, ens poden donar una idea.

                                                                                1914

   Quan hom feu l'ultima endreçada arquitectònica de la capella, fa dos o tres anys, s'escataren les parets i s'observà que a partir del metre i mig hi havia material diferent i que s'hi insinuaven uns arcs que feien pensar que abans havia existit un sostre molt més baix que va ser ensorrat.

Llavors i, per comprovar la solidesa de la construcció, es feu un forat interior, i en una fondària de tres metres, abans d'arribar als fonaments, es trobaren tres enrajolats sobreposats.

Resulta evident, doncs, que a mesura que les riuades i les pluges torrencials anaven amuntegant llims d’al·luvió tot fent créixer el delta en extensió, altura i fertilitat, l'ermita s'anava trobant cada cop mes colgada i mes en perill de convertir-se en una permanent bassa d'aigua.

Cada vegada que als pagesos de la Marina els semblava que la lenta crescuda del terreny era excessiva, optaven per elevar el sòl se la capella i fer un nou enrajolat.

A la tercera vegada es trobaren que la cosa tenia un límit i estigueren obligats a tirar enlaire el sostre si no volien donar-s'hi cops de cap o utilitzar la capella com a piscina o safareig. És molt possible que, per fer aquesta obra de reforma, aprofitessin un d'aquells moments de la nostra història, tan freqüents, en els que calia refer-la després d'haver estat cremada o malmesa per alguna guerra o rebel·lió.

D'aquell sostre en queda una clau de volta, la del dibuix que encara es conserva en el nostre Museu d’Història i es l’únic punt de referència per a fer-ne una reconstrucció ideal.

Si voleu fer-vos-la per a ús particular, penseu que el campanar -ara tan baixet- havia de tenir tres metres més, que l'estructura probablement era de pedra i que la façana, en lloc de l'aire barroc que li coneixem, era d'estil gòtic, o potser d'un romànic tardà.

Per què fou feta, l'ermita?

Ací les versions es perden pels camins de la llegenda, que és molt semblant a la de la majoria de Mares de Déu trobades.

Un mosso d'una casa de pagès observà com un bou furgava a terra amb insistència en un lloc determinat i no volia anar-se’n. En comprovar que l'operació es repetia cada dia, mirà detingudament l'indret i descobrí una petita imatge de la Verge que portà cap a l’església del poble. L’endemà la imatge ja no hi era i fou trobada de nou en el seu lloc d'origen.

També diuen que un estel lluminós n’assenyalà la presència. Llavors, veient en tot plegat un designi sobrenatural, els hospitalencs decidiren construir l'ermita.

Joan Amades explica, recolzant-se també en la llegenda, que la imatge fou trobada en uns horts del carrer de l'Hospital de Barcelona, igualment en unes circumstàncies miraculoses i que fou venerada en la capella de l'Angel d'aquell carrer, situada davant de la placa de la Igualtat i de l’església San Agust. Diu que els mariners li tenien molta devoció puix que donava bon viatge. I que una vegada volgueren engrandir la capella i, no podent-ho fer per problemes amb els veïns, es decidiren a fer una altra capelleta a l'Hospitalet.

Fos l'origen primer en el nostre poble o a Barcelona, la veritat és que la gent del carrer de l'Hospital i els de l'Espaseria, que tenien molta devoció a la Verge com a advocada contra la pesta, cada any, el dilluns de Pentecosta venien en processó a la nostra Marina a visitar-la i a invocar-ne l'ajut.

També el veïns del poble antigament organitzaven una processó el dia de Sant Jordi. I el 8 de setembre, dia de la Mare de Déu, hi feien festa gran.

El nom s'ha dit que podia esser una contracció de Bell viatge o de Bella vista i que potser podria venir d'una masia anomenada Malvitge que canvia de motiu en transformar-se en cultivable la zona, antany pantanosa i insalubre. Sembla que “Amalvigia” antecedent d'ambdues denominacions, fou un nom propi de dona en l'antigor.

Isolada enmig de la Marina, prop de la carretera de València, fou destí d’administradores, perquè era una garantia, segons la tradició, per a aconseguir marit i així no restar per a vestir sants.

Aquells qui anaven de camí s'aturaven a demanar-li protecció, o donar-li gracies, quan arribaven sants i bons.

Francesc Marcé i Sanabra (1979) 25 imatges de la història de la ciutat

L'ermita de Bellvitge a les darreries del segle XIX. A la façana,damunt mateix del portal hi ha la

clau de volta que esmentem i que ara es troba en el Museu. ( Foto facilitada per Merce Golferichs 

Un poeta hospitalenc. Francesc Tena, allà pels anys quaranta, se la mirava amb els mateixos ulls amb què devien veure-le la gent de segles i segles endarrera i li preguntava:

Santa Maria la Camperola

dolça pagesa dels nostres camps,

¿no us fa tristesa viure tan sola

amb sense llànties i sense rams?

I un altre poeta que viu arran de l'ermita, en els enormes habitacles que avui amenacen ofegar-la, Ramon Fernandez Jurado, reprenguè fa ben poc la conversa. I si al principi

temorenc diu:

 Pobra ermita de Bellvitge

 qui et veu ara i qui i'havist!

ben aviat es deixa endur per l'esperança i afirma:

 Aguantaràs la tempesta

  i tornaràs a florir

 quan l'amor de tot un poble

 es retrobi al teu cami.