martes, 12 de marzo de 2019

HOSPITALET: Despensa y trastero. Hospitalenses: ¿Qué identidad?


HOSPITALET: Despensa y trastero. Hospitalenses: ¿Qué identidad?
Bellvitge educa:          L’HOSPITALET DE LLOBREGAT ISSN 2462-6333
Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Desde la Edad media pero especialmente a partir del siglo XIX y durante principios del XX, gracias a la canalización del Llobregat, la Marina era una zona tan fértil que se la denominaba “La despensa de Barcelona”. Algunos años las tierras daban tres cosechas, nos dijo el Sr. Campamà. Los ricos de Barcelona tenían aquí sus masías a las que venían a veranear hasta que encontraron acomodo por las faldas del Tibidabo y luego más allá.
En Sant Josep la industria destinada a la construcción o al textil también abastecía ampliamente el comercio y la urbanización de nuestra próspera ciudad vecina, claro que un poco también a la nuestra aunque de un modo mucho más dispar, ya que los ricos eran los ricos de Barcelona y los pobres eran los trabajadores de l’Hospitalet, y la urbanización de los sitios donde se albergan los pobres… ya se sabe, con poco se conforman.
Cuando Barcelona celebró la Exposición Internacional (1929) sacó los sitiales de Sants (sitios donde se almacenaba y seleccionaba la basura) y ¿dónde los trajo? A Hospitalet, así se formó Can Pi (actual Gran Vía II) Así, Hospitalet se fue convirtiendo en el patio trasero de Barcelona.
Teníamos mar, chiringuitos donde venían a comer de Barcelona, farola, sitios con aguas termales, incluso. Hospitalet se vendió su mar al Consorcio de la Zona Franca de Barcelona, por dos duros, ya se sabe, cuando se está al servicio de alguien poderoso…
A partir de mediados del s. XX los grandes propietarios de terrenos se fueron vendiendo los campos para albergar las industrias metalúrgicas y sus trabajadores, a muchos de los cuales nos dejaron cercados en suburbios sin comunicación con nuestra propia ciudad, eso sí podíamos ir y venir de o a la gran metrópoli a la que todos estamos sometidos.
Y ahora nos encontramos con que Hospitalet tiene que acoger los grandes edificios que Barcelona no puede o no quiere albergar. ¿Es eso lo que necesita nuestra ciudad? ¿Nos cargaremos para ello el último rescoldo agrícola que necesitan los terrenos del Delta? ¿Es por aquí por dónde va el futuro para nuestros hijos e hijas, nietos y nietas? Deberíamos pensarlo bien.
Algunas de las que entonces éramos niñas hemos ido, poco a poco, abriendo los ojos a la realidad política, cultural y social en la que fuimos a caer. Hemos aprendido a apreciar el pasado rural de nuestra ciudad, el tejido asociativo, la vida comunicativa y activa, la integración de las diferentes formas culturales y lenguas: las que traíamos, las que existían, las que van viniendo…
Y ahora nos preguntamos ¿quiénes somos? Porque después de 50 años ya no somos lo mismo que si no hubiéramos salido de nuestros pueblos. No renunciamos a nuestros orígenes, pero ya no vivimos sólo de ellos, algo nos ha ido conformando ¿qué es? No somos Barcelona ni venimos de aquellos pageses rurales de l’Hospitalet, el folklore de las distintas regiones de España se ha ido fundiendo con las tradiciones catalanas y absorbe ya algo de otras más lejanas, pero la amalgama que nos rodea no es lo que somos, lo que somos anda más por las raíces, ¿Qué raíces se me han enredado con las de esta ciudad formando una sola? Son las raíces de ser todos y todas trabajadoras y trabajadores. Esa es nuestra identidad.
Y es una identidad poderosa, digna, en estos tiempos en que el capitalismo desenfrenado condena a muchos honrados trabajadores a la miseria, recordemos la dignidad de nuestra clase, no dejemos que nos desunan, nuestra fuerza siempre ha estado en ir todos a una.
Foto: Feixa Llarga, Cal Trabal

L’Hospitalet,12-3-2014
A mis conciudadanos de l’Hospitalet



miércoles, 6 de marzo de 2019

Dones de Bellvitge. Record i agraïment.


1.          Primers anys del barri (1965-72)
Algunes veïnes dels primers blocs: Carmina García, Luisa Martínez, Juliana...  organitzen, des de 1966, colònies amb nens i nenes del barri i del carrer Campoamor.  Els dos primers anys van ser mixtes, els dos últims, quan els jesuïtes i els joves que amb ells van venir al barri van començar a organitzar colònies amb nens, anàvem només nenes a Olot a la casa que allí tenien les “Missioneres del Cor de Maria” que portaven la primera “guarderia”. Més endavant tota aquesta activitat es va unificar sota l’actual esplai Bellvitge.
Juliana treballava a la cuina de l’Hospital, la seva mare, Aurelia Muñoz Martínez, era la “iaia” per a molts; invident, inventava poesies per la gent del barri i demanava per les necessitats que escoltava a la ràdio. Era la seva manera de participar en la construcció d’un món millor.

1968 Colonias en Olot organizadas por Carmina García y otras vecinas.
Juliana y la "yaya" que, invidente, nos componía poesías
las hermanas que iniciaron la "guardería" de MDB en un aplec organizado por el Sr. Tomás.


2.          Els anys de “No més blocs” (anys 70)
Pura Fernández[1] va venir del barri de la Bomba, al 1968, amb el seu marit i els seus 3 fills. Quan van empresonar el seu home per ser d’un partit polític que llavors estava perseguit, ella es va començar a interessar per la política i es va fer, com ell, comunista. Va estar un temps a presó, allí va aprendre a llegir de la mà de la seva advocada Manuela Carmena. A més de participar en totes les lluites que ella considerava justes (tot i que no fossin organitzades des del seu partit), casa seva era un refugi per a molta gent que allí es reunia i on, fins al final dels seus dies, sempre es podia trobar un plat de menjar calent. Era autèntica, valerosa i honesta, intel·ligenta i creativa. Merescudament, el nou Centre d’atenció Sanitària porta el seu nom.
Pura Fernández i el Centre de Salut que du el seu nom

En 1972 Pepa Vignau, rsc. inicia, amb alumnes de l’escola “Sagrat Cor” de Barcelona, un casal d’avis, el Casal Ermita.
Casal Ermita en Can Bellvitge (Girona)

Mª Josefa Aigé va venir el 1972 a col•laborar passant unes enquestes, li va agradar el barri i al 1976 es va quedar a viure aquí. Treballava al menjador de l’Escola d’Educació Especial “Estel” i participava de grups de matrimonis i d’un incipient grup de joves, “Vivac”.
Mª Josefa Aige i Vivac
1974 (novembre, 13) Gran manifestació en suport de Tintin, en demanda de la subvenció municipal. El 15 hi ha una reunió batlle-afectats. El 17 es decreta incloure-la a la xarxa pública com a “guarderia laboral", subvencionada pel Ministeri de Treball. Posteriorment serà la “Llar d’infants el passeig”.
Isabel Hernández i Rosi Ruiz, mestres durant molts anys d’aquesta llar d’infants i de la “Tintín”, ens van explicar a la conferència de Bellvitge 50 “dones del barri” que elles i les seves companyes van lluitar perquè els infants se sentin feliços en un espai acollidor que afavoreixi el seu desenvolupament.
Manifestació de la Tintín
Al 1976 es van realitzar unes “Jornades catalanes de la dona” al paranimf de la universitat a les que van participar dones de Bellvitge com Pura Fernández.
Operació Neteja

1976-77 “Operación limpieza”, amb la participació massiva de dones del barri.
1978 (febrer, 25) Tancada durant uns dies a la parròquia de N.S. Bellvitge per reivindicar un consultori i un ambulatori. Manifestacions diàries en suport a la tancada. Dones de les quatre AAVV signen una carta conjuntament.

Tancament per la sanitat

El 1978 la germana teresiana Montserrat Ortiz inicia el “Esclat
Se reglamenta el “mercadillo” que ja es feia de forma irregular.
El 1979 s’obre la Biblioteca Europa, de la “Xarxa de Biblioteques Municipals”, a l’escola “Europa” que posteriorment passa a anomenar-se “Joan Miró”. Teresa Quinquilla Alertorn, veïna del barri, participava de totes les mogudes com una més. Conserge i després auxiliar administrativa de l’escola Europa va portar durant molts anys la biblioteca “Joan Miró” d’aquesta escola. Alguns recorden com feia llegir els grans amb els petits, i com explicava contes.
Teresa Quinquilla
3.          Els anys 80
Nelly  Peydró va ser un element clau als anys 80, promovent, des de l’Aula de Cultura, diferents activitats artístiques i culturals, entre elles la del grup “Arrels”, també va saber aglutinar diferents sectors i entitats.
Carmenchu Azkarraga,  va impulsar la creació de l’escola d’adults a l’Aula de Cultura dels anys 80, en la que moltes dones i molts homes van realitzar els estudis que no havien pogut fer abans. Quan van començar a venir  professors a l’escola d’adults, aquests van compartir feina amb talleristes, fins que es va fer càrrec definitivament la Generalitat.
1982 (març, 31 i abril 1) Mobilitzacions Col·legi Bemat Metge (donen classes al carrer davant de la perillositat de les aules cedides als altells damunt de tallers. Dimarts, 17 mobilitzacions també al col·legi de la Marina.
L’Associació esportiva BELLSPORT, creada per un grup de professors de l’Institut Bellvitge,  treballa des de 1983 amb les AMPAS i els Centres educatius promocionant l’esport entre els més joves del barri. Porta el nom de Sergio Manzano, en record d’un d’aquells professors, mort prematurament.
En 1988 nace “l’Associació Socio-Cultural Vivències”, hoy “Associació Cultural Vivències”, una asociación que entonces era de mujeres y para mujeres, con la implicación de personas de nuestra parroquia.
D’aquesta entitat va sortir la de “Dones vídues de l’Hospitalet” amb seu al nostre barri.
A l’escena del Joc de rol de Bellvitge 50 organitzat per LaFundició “Trabajos y días” es va recordar el treball precari que moltes dones realitzaven a la llar.
2015 Grup de la dona de la Vinya
4.          Anys 90
Durante los años 80-90, por aquí, como en otros sitios, el paro hacía estragos, muchos jóvenes caían en las drogas duras y sus consecuencias. José M. García Vilamala que ya había fundado la asociación ASPANISBE para atender a chicos y chicas con discapacidad psíquica, fundó la asociación Horitzó para atender a jóvenes con problemas de drogodependencia y a sus familias. Allí empezaría colaborando Mª Josefa Aige en 1992, para pasar, en 1996 a ofrecer unos servicios similares desde la vocalía de drogodependencia de l’AVV, con la ayuda de muchas personas.
1998   Neix l’“Associació per l’acció social de Bellvitge-Gornal, la Vinya que en 2008 passarà a ser Fundació. L’entitat compta amb molts grups de dones voluntàries i participants dels diferents projectes.
5.          Anys 2000
2003 Es constitueix el grup “amigos de la ermita”.

Des del 2007 tenim la nova “Biblioteca Bellvitge” a la Plaça de la Cultura. Les seves treballadores i els seus treballadors realitzen una tasca de servei al barri que no podem deixar d’agrair.
En 2008 neix la Plataforma “Salvem Cal Trabal” per preservar l’última zona agrària de la nostra ciutat
2018 La Fundació la Vinya inicia un nuevo proyecto: Lligams, de acompañamiento a personas mayores.