La vaga en la construcció de Bellvitge

La vaga en la construcció de Bellvitge 

Un episodi molt interessant en la història del barri és el de la vaga dels treballadors de la construcció que hi eren en les obres de Bellvitge. L’any 1968 van coincidir cinc obrers amb forta consciència social i política, militants o simpatitzants dels clandestins PSUC i Comissions Obreres: Juan Manuel Serrano, els germans Luis i Manolo Romero, Venerando Hurtado i Dionisio Muñoz. Luis Romero havia arribat a Barcelona quatre anys abans fugint de la persecució política que patia com a membre del Partit Comunista, i en aquell moment era un dirigent de les CC.OO de la construcció.

A partir de les xerrades a l’hora de l’esmorzar, aquest nucli obrerista va aconseguir estendre entre la plantilla una plataforma reivindicativa, basada en un augment del sou, la jornada de vuit hores i millores en els vestuaris. Per negociar amb CIDESA van constituir una comissió amb presència de tots els grups professionals (paletes, encofradors...) al marge del comitè d’empresa existent, totalment subordinat als patrons. La presentació de la plataforma reivindicativa va ser en desembre de 1968.

Davant la negativa de l’empresa a negociar, els obrers van començar les mobilitzacions deixant de fer hores extres, van continuar amb baix rendiment i finalment amb vagues esglaonades (era el model de mobilització que CC.OO utilitzava en diferents rams). La vaga, que aleshores era il·legal i motiu de presó, recordem-ho, es feia amb reunions de treballadors a l’obra mateixa, encerclats per la policia. Finalment, CIDESA va acceptar les reivindicacions dels vaguistes, l’abril de 1969. Ara, amb una jornada 8 hores, guanyaven més que abans amb jornades de 10 o 12 hores.

Aquesta primera mobilització va concloure amb l’acomiadament de quatre dels més importants activistes. Una segona vaga, a l’octubre, arran de la mort d’un company, també va provocar desenes d’acomiadaments. Quan unes setmanes més tard, alguns dels obrers, dels més combatius, van dirigir-se al Sindicat Vertical perquè els defensessin els van dir que no tenien cap dret, per revolucionaris. Val a dir que aquestes accions van ser la mobilització obrera més important en el sector de la construcció des de l’inici del règim franquista.

Informació donada per Manuel Domínguez del Centre d'estudis de l'Hospitalet per la història de Bellvitge recollida a "Bellvitge 50"