1953 - El
Bellvitge que hoy conocemos empieza a gestarse en el Plan Comarcal de 1953. En ese plan, generado para dar respuesta a
las oleadas migratorias de aquellos años, es donde por primera vez, alguien
piensa en los campos de cultivo que configuran Bellvitge como zona residencial.[1]
Els polígons d’habitatges són fruit de la zonificació de
l’espai que proposava l’urbanisme racionalista, és a dir, de la divisió de
l’espai en zones especialitzades segons la seva funció: residencial,
industrial, lleure, etc. L’opció del polígon era molt popular entre els
urbanistes i polítics europeus de les dècades del 1950 i 1960. A l’Espanya
franquista, la pressió de les empreses constructores i la complicitat de les
institucions polítiques van provocar que s’oblidessin els principis socials que
els inspiraven i acabessin tenint les següents característiques:
“En
general se trata de operaciones destinadas a crear viviendas para la clase
obrera al menor coste posible, de localización frecuentemente periférica y con
problemas de integración en la trama urbana, deficientes equipamientos y baja
calidad de la construcción.” (CAPEL, 1975: 55-56)
“Estos
conjuntos están, en la mayoría de los casos, separados de la ciudad compacta y
están mal comunicados con ella y con las zonas de trabajo, cerrados en ellos
mismos, sin equipamientos o casi, de una gran homogeneidad social (ocupados
sobre todo por inmigrados del resto de España), sin espacios públicos de
calidad y una arquitectura y unos materiales, casi siempre de baja calidad.”
(BORJA, 2009: 41-41)
1955 - A la revista núm. 27 Cuadernos de Arquitectura, es
dona a conèixer que el projecte de Perpiñá, segons el que va escriure ell
mateix, era per un barri de 7.000 habitatges i 30.000 habitants. Es dividia en
dues parts, cadascuna de les quals tenia un parc central, al voltant dels quals
es distribuïen els blocs. A aquest pla només es preveien l’avinguda central
(prolongació de la Rambla Just Oliveras, l’actual Rambla Marina) i els carrers
del perímetre del barri.[2]
1956 – La
resposta de l’ajuntament al primer pla parcial fou de rebuig, basant-se en
l’informe redactat per l’arquitecte municipal, Manuel Puig Janer[3], on es
plantejaven alguns inconvenients. El primer, que no havia previst l’evacuació de les aigües pluvials que
previsiblement arribarien al nou barri com a conseqüència de la seva baixa cota
(entre els 8,10 i els 3,20 m.) o de les periòdiques inundacions provocades pel
molt proper riu. El segon, la dificultat d’aixecar edificis de fins a 15
plantes a sobre d’un sòl argilós poc
favorable per la cimentació necessària. Finalment, es recordava que en el Pla
Comarcal es preveia que la prolongació del carrer Aragó havia de desplaçar-se
150 m. al sud i en el Pla Parcial s’havia posat l’esmentat carrer (el límit
superior del barri) en el traçat original.
En relació al primer problema, plantejat com el més
important, es deia:
“Entendemos
que no conviene acometer la aprobación del proyecto formulado, sin que antes se
tenga ya estudiada la solución general de todo el Llano del Llobregat,
encauzando el Río, levantando las rasantes de los diferentes sectores (...). Es
lógico que, integrándose la urbanización proyectada dentro del Plan General de
Ordenación de la Gran Barcelona, no se resuelva este plan parcial, sin que
previamente se estudie el conjunto y se salven las dificultades inherentes a la
configuración de la cuenca del Llobregat, a fin de evitar mayores males futuros
(...). De otra forma, pudiera ocurrir que, con la ejecución del proyecto y
subsiguiente construcción de viviendas, se ayudaría a solucionar el problema de
la vivienda, pero podrían crearse otros nuevos problemas quizás de mayor
envergadura y más difíciles que los actuales planteados.”[4]
La
materialització del pla restà aturada uns quants anys.
1958 – Antes de edificar el barrio,
existían algunos núcleos urbanos, como el de la Calle Campoamor, cuyos
servicios (como el centro de salud) pudimos aprovechar los primeros habitantes
del barrio. También habían masías y los campos que aún se cultivaban, junto a
una zona industrial que ya se iba perfilando. Aunque algunos propietarios de terrenos vendieron a la Inmobiliaria ciudad condal, otros se resistieron, como la masía de Cal Rei, hasta que se vieron obligados a vender bajo amenaza de expropiación.
1959 - La Inmobiliaria Ciudad Condal ya es propietaria de gran parte de
los terrenos del polígono de Bellvitge. Esto hace que muestren gran interés en promocionar la Ermita. En Febrero de
este año se crea el Patronato de Santa María de Bellvitge para impulsar la
restauración de la Ermita.[1] Se diseña la ermita con los porches que no se
construirán hasta 1969. J. Commeleran pinta los frescos en esta restauración
de 1959-1960.
1Als anys 60 moltes de les famílies que venien
a treballar a Barcelona es feien ells mateixos les vivendes als barris
anomenats de "barraques" com
els de "la Bomba", Pedrosa o Can Pi, que són els que teníem més a
prop.
15 de junio de 1961 (LVG) – El Ministro de la Vivienda, José María Martínez
Sánchez-Arjona, visita varios grupos de barracas en Barcelona. En una reunión
de trabajo se habló de un decreto sobre la desaparición de las
barracas en Barcelona, Badalona, Hospitalet y Santa Coloma, que
totaliza unas 9.000. A tal efecto hay previsto un plan que ha de desarrollarse
en cinco años y que prevé las adecuadas construcciones para dar una
morada digna a sus habitantes.[3]
Al 1961 Xavier
Busquets presenta la remodelació del Plan Parcial per desenvolupar la proposta
de Perpiñá segons els principis constructius del hòlding ICC-CIDESA. El nou
projecte recollia la proposta de Perpiñá i la respectava en alguns trets més
importants: polígon d’habitatges amb avinguda central amb traçat sinuós, etc.
Tanmateix, transformava les característiques dels edificis, perquè ja es
preveia que fossin construïts amb peces prefabricades. Proposava augmentar
l’alçada dels blocs i suprimir-ne una petita quantitat d’ells. El resultat era
que l’edificabilitat augmentava un 28% i la densitat permesa pujava a 720
h./ha, el que donava una població d’uns 54.000 habitants.[4]
Fou aprovat per la Comissió d’Urbanisme i l’Ajuntament de l’Hospitalet “se daba por enterado” el setembre del 1961.[5]
Segons el Pla
Comarcal del 1953, els terrenys del futur Bellvitge es dividien en dues
parts. La primera era habitable, amb un màxim de 500 habitants per ha, i
l’altra estava destinada a parc públic.[6]
En el primer Pla Parcial, del 1956,
promogut per l’oficial Comissió d’Urbanisme ja es preveia una densitat de 550
h./ha, amb 7.000 habitatges i uns 30.000 habitants en una superfície de 68 ha.[7] La ICC va presentar un pla propi el 1960 on s’arribaven a 800 h./ha.
L’Ajuntament el va aprovar, però la Comissió d’Urbanisme el va rebutjar, entre
d’altres coses perquè denunciava que la densitat real del pla era de 950 h./ha.[8] El Pla
Parcial rebaixat per la Comissió d’Urbanisme, finalment aprovat l’octubre
d’aquell any, va quedar amb unes 600 habitatges menys, en una superfície de
73,8 ha. Això donava una població de 50.000 habitants i una densitat de 675
h/ha. Es preveien uns 12.000 pisos de 62 m2 de mitjana.[9]
… Algunos técnicos del Ayuntamiento expusieron
también la necesidad de que la ICC diera respuesta a la falta de equipamientos
para la creciente población. De todas maneras, las remodelaciones del Plan
Parcial aumentando la densidad del barrio iban siendo aprobadas en el
consistorio de Matías España…
Se puede ver en los primeros bloques
como el piso 7 es diferente. Pensaban que serían áticos que destinarían a zonas
comunitarias, pero luego decidieron hacer los bloques más altos y sin zonas
comunitarias. Se vieron obligados a poner ascensor y eligieron el medio más
económico.
1965 AVV
1964 - La inmobiliaria Ciudad Condal
inicia la construcción en Bellvitge. En agosto ya están hechas las dos primeras
plantas del primer bloque. En diciembre de 1964 está terminado el
primer bloque y en los años siguientes vendrán a vivir a Bellvitge miles de
personas.
El Pla Comarcal i les construccions que es preveien van
provocar algunes inversions en infraestructures, el novembre del 1961 es prenia
la decisió de convertir la carretera entre Barcelona i Castelldefels en autovia[1], i l’abril
del 1964 s’inauguraven els primers
cinc km, que arribaven a l’alçada d’on poc després començarien les obres de
Bellvitge.[2]
[2]
Valcárcel Sangil, Antonio “Ermita de Bellvitge. Ayer y hoy. del siglo XI al
XXI”. 2011
[1]
AVV Dossier 1999 sobre Bellvitge, autor desconocido.
[3] Acord del Ple de l’Ajuntament del 4 de
juliol de 1956, recollit a Boletín de Información
Municipal, núm. 11, Tercer Trimestre 1956, p. 7. L’1 d’agost s’aprovaren
els plans parcials del Sector de Can Trias, de Les Planes i de Provençana. El 5
de setembre s’aprovà el pla del Sector de La Florida i el projecte d’obres dels
Blocs Onésimo Redondo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario