EL ASOCIACIONISMO EN BELLVITGE. BREVE HISTORIA.
1. Los inicios del asociacionismo en Bellvitge. (1966-1972)
El primer asociacionismo, el más elemental y básico, es el que se da de una forma natural y
espontánea, tanto que apenas está reconocido, suele ser esporádico y no
responde a más fines que a los de mostrarse como “buen@s vecin@s”. Es lo que tradicionalmente han hecho, y
hacen, especialmente las mujeres. Lo que hicieron las vecinas de los
primerísimos tiempos ayudándose unas a otras delante de las grandes carencias y
dificultades con las se encontraron: falta de abastecimientos, cortes
frecuentes de luz y de agua, difícil acceso a los servicios básicos de salud y
escolarización…
Ese tipo de asociacionismo primario nos constituye, nunca lo hemos
abandonado, a l@s que lo han hecho y lo siguen haciendo posible queremos rendir
homenaje con este pequeño artículo, resumen de las vivencias personales y de
los documentos aportados por Manuel Domínguez del Centre d’estudis de
l’Hospitalet en “Bellvitge 50”
1.1.
PRIMERAS ASOCIACIONES EN BELLVITGE SUR
La primera entidad del barrio, la Unión Deportiva Bellvitge, nació en 1967 de manera espontánea, en estos
primeros tiempos, en el primer bar del barrio, en Nuestra Señora de Bellvitge,
fue una manera organizada de dar respuesta a una necesidad imperante dado el
número de criaturas que iban poblando el barrio.[1] Más
adelante el Casal la incorporó.
·
El DPS i el Casal
Durante los primeros años, en Bellvitge Sur, la Inmobiliaria promotora de la edificación del barrio creó el Departamento de Promoción Social que
impulsó actividades culturales y deportivas en torno al edificio del Casal (Ermita,
40) uno de los locales comerciales, en cuyos
laterales se construyeron una pista de patinaje (que aún persiste) y una de
hockey y de baloncesto, posteriormente utilizada, también, para fútbol sala.
Fotos de equips de bàsquet a la pista del Casal per Mauricio Martínez Espada.
En marzo de 1968 el DPS organiza un curso para vigilantes y
conserjes.
Durante los primeros años se cuidó el aspecto de los
primeros bloques de Bellvitge Sur, mediante el cuidado de los jardincillos con
los que se promocionaba mejor el barrio. Los que vivimos allí los primeros años
recordamos a dos vigilantes, uno muy amable y el otro con muy mal genio.
A partir de 1968 el DPS, con la colaboración de vecinos del barrio,
organiza las Fiestas Mayores y algunos otros festivales musicales y eventos
como en 1969 fue los “Embajadores de Bellvitge” o entre 1969 y 1970 unas
fiestas navideñas con la caravana para esperar al paje “Ben-Bel”. También surge
la Asociación foto-cine que cada año organiza un salón nacional de fotografía
artística.
La
immobiliària promotora del barri (ICC), va ser la protagonista de la major part
de la vida associativa bellvitgenca en els seus primers anys. Va crear un
organisme, el Departamento de Promoción
Social (DPS), que va ser fonamental en l’impuls d’entitats i activitats
socials, esportives i culturals. Tenia personal assalariat que s’ocupava
d’aquests temes. Es tractava, fonamentalment, d’una operació publicitària, que
recolzava el gran eslògan: “En Bellvitge hay vida”.
L’any
1968 és el de l’eclosió d’una gran quantitats d’activitats fetes pel DPS en
solitari o en col·laboració amb la Cooperativa d’habitatges. Aquell any
impulsen: una Comissió de Festes que va organitzar la primera Festa Major del
barri; l’Associació Foto-Cine Bellvitge, que convocà salons nacionals de
fotografia artística en les festes; un curs de vigilants, un grup de teatre que
va arribar a representar tres obres fins l’any 1970...
Les
primeres festes majors van ser una barreja d’entusiasme per part d’algunes
persones que volien impulsar una activitat tan important per un barri totalment
nou com Bellvitge i de l’interès propagandístic i de control social del DPS.
Els primers posaven les hores de feina i el segon dissenyava les activitats i
les finançava. Així, va sorgir una festa amb envelat i espectacles.
El
DPS també organitzava festivals de cançó, on convidava estrelles molt conegudes
en aquells moments (Los Diablos, Tony Ronald, etc...) i una activitat ben
singular: els ambaixadors de Bellvitge. Es tractava de sortejar entre els
habitants uns viatges per explicar les virtuts del barri. En conjunt, l’acció i
la documentació del DPS i les entitats satèl·lits, no només amagaven la
realitat que començava a patir el barri, sinó que la deformaven descaradament,
seguint una estratègia propagandística infame.
Tot
aquest impuls va quedar concentrat en el Casal Bellvitge. Tot i existir des de
l’any anterior, pren rellevància a partit de la inauguració del local, cedit
per ICC, el juny de 1970. A l’acte
van assistir representants de l’Ajuntament i d’ICC. Segons va recollir la
premsa, Luis Vernet, el president, va dir que “el Casal debe
ser centro de reunión de los vecinos para promover actividades
folclórico-culturales y evitar la proliferación en el distrito de la vagancia y
la toxicomanía”[2]
Vernet
era un treballador qualificat de Butano, en els tres anys de la seva
presidència, el Casal va continuar fent activitats que, especialment des del
sector nord es veien cada vegada més com elitistes. Aprofitant que Vernet va
dimitir per presentar-se a les eleccions municipals de novembre de 1973, va
canviar la junta, encapçalada pel nou president, Isidre Céspedes, treballador
autònom com a sastre a uns altells comercials.
1970
El Casal organiza una charla con un arquitecto “Hacia un Bellvitge más humano”, se
insta a la participación del vecindario.
·
La Asociación
de Cabezas de Familia.
En 1968
se legaliza la Asociación de Cabezas de Familia, entidad de inspiración falangista que pretendía controlar los
movimientos sociales. En todo caso presentaron sus quejas sobre la falta de
servicios y la mala calidad de las viviendas y movieron los hilos que disponían
para conseguir alguna mejora. Pero se hace necesario recordar que eran
asociaciones totalmente machistas, a las que sólo podían acudir las mujeres en
calidad de “Cabezas de Familia” por quedarse viudas y aún esta realidad costó
que se admitiera.
1969
(novembre, 17) s’inaugura la seu de I'ACF,
acabada de constituir, amb aquest motiu reben la visita del Procurador a Corts
J.A. Samaranch i del Director General d'Ensenyament Primari, amb l’assistència
de l'alcalde i d’altres autoritats locals. Gestionen l'adequació de locals
comercials com a aules escolars (aquest fenomen continuarà fins ben entrada la
dècada de 1980).
Foto: Mauricio Martínez Espada. Elo carrer d'una de les acadèmies dels altells comercials.
Les
associacions de caps de família van ser una creació dels falangistes, en el seu
intent de dominar la participació
política de la societat. Foren aprovades inicialment en 1963 i creades
artificialment des dels Governs Civils de les províncies.[3]
A l’Hospitalet, segons es va publicar a la premsa, hi havien nou entitats
d’aquesta mena.[4] Tanmateix,
només hem trobat que tinguessin alguna mena d’actuació, quatre, i dues que
realment fessin alguna funció associativa real, les de Sanfeliu i la de
Bellvitge (la sisena de la ciutat).
Aquesta
es constituí l’any 1968, i el seu president va ser Ángel Requena. Es nodria
bàsicament de persones que havien accedit a la propietat dels pisos mitjançant
la Cooperativa de Bellvitge. La premsa recull una assemblea de socis del
desembre d’aquell any en la que es denuncien problemes en l’evacuació de les
aigües residuals, la inexistència d’escoles estatals, etc. El procurador a
Corts Eduardo Tarragona, que havia estat convidat, va ser contundent en afirmar
que “no llegaba a comprender que 17.000 personas
viviesen en las circunstancias que allí se expusieron”, que les mancances s’havien d’haver previst, que els
serveis que no tenien eren un dret, que calia trobar als responsables i que “todo lo que se diga
para disculpar esos fallos es música celestial”.[5]
Com
el contestatari Tarragona no tenia èxit en les seves gestions (va dimitir en
octubre de 1969, fart de que no li fessin cas), l’ACF va aconseguir una reunió
entre ells, la immobiliària, l’alcalde i el també procurador a Corts Juan
Antonio Samaranch (el futur president del COI), el setembre de 1969. Després
d’exposar la situació del barri, van obtenir alguns compromisos concrets i
diverses promeses. Entre els primers, la cessió de 14 locals comercials de 55
m2 per allotjar escoles d’emergència. Fou el moment de màxima incidència de
l’entitat en la vida del barri.
L’ACF mantenia un to crític, i va poder portar al barri
alguna autoritat fent valer els seus lligams amb les institucions i la premsa.
Precisament, les declaracions de Requena de juliol de 1970 a Tele-expres, en
les que feia una repàs dels dèficits de Bellvitge, va provocar l’amenaça d’una
querella per part de la Immobiliària que no es va arribar a plantejar perquè es
va fer un acte de conciliació.[6]Jutgeu si
aquestes paraules mereixien una denúncia; però en 1970 el hòlding que construïa
Bellvitge encara se sentia fort:
“Los vecinos de
Bellvitge no piden en definitiva nada que no les pertenezca. Piden que los
servicios que necesita toda ciudad -Bellvitge viene a ser como una ciudad- sean
construidos proporcionalmente al mismo ritmo que las viviendas, que el proyecto
se lleve a cabo tal y como estaba previsto en su origen y sea de verdad una
obra producto de la cooperación de todos los que en ella han de vivir.”[7]
L’ACF
no va aglutinar un moviment social important. En la seva naturalesa hi era la
impossibilitat d’enfrontar-se amb les institucions franquistes, que menystenien
les seves peticions; la via de la negociació o, com a molt, la denúncia
judicial, tenia en aquells anys molt poc recorregut. L’ACF també va intervenir
en els conflictes de la Cooperativa d’habitatges i finalment, van impulsar la
candidatura de Requena en les eleccions municipals de novembre de 1973, amb un
fracàs, que era paral·lel a l’ascens del nou moviment veïnal. Després ja no es
va tornar a sentir a parlar de l’Associació de Caps de Família.
·
Les cooperatives d’habitatges i els pisos d’empreses.
Los vecinos de Bellvitge adquirían las viviendas en Régimen de Cooperativas de Vivienda para acceder
a la financiación. Algunas empresas de la zona adquirían pisos para sus
trabajadores, lo que facilitaba la relación entre vecinos.
Un
dels mecanismes que va desenvolupar el franquisme per pal·liar el dèficit
d’habitatges va ser implicar a les grans empreses i institucions en la promoció
immobiliària de pisos per les famílies dels seus treballadors. A l’Hospitalet
FECSA i Pegaso, i a la Zona Franca, SEAT, havien promogut petits polígons. A
Bellvitge les empreses no van fer promoció, però van participar-ne i van haver
edificis d’empleats de Butano i de la policia nacional, a més d’alguns pisos
que va adquirir altres empreses com la Seda de Barcelona (al Prat)
La
compra dels pisos al barri es va fer mitjançant les cooperatives d’habitatges,
unes entitats que havien d’estar adscrites a l’Obra Sindical del Hogar, un organisme depenent del Sindicat
Vertical i, per tant, amb certa presència de falangistes o, com es deien en
aquells anys, membres del Movimiento en
la seva gestió.[8] Ja en els
plans de 1959 i 1960, ICC declarava que volia promoure el nou barri en “règim
de cooperació”. Teòricament, aquest sistema abaratia l’habitatge.
La
principal entitat d’aquest tipus al barri fou la “Cooperativa de viviendas Bellvitge“, creada
per la mateixa ICC. En la publicitat de l’agost de 1965 deien que el pis
costava 250.000 pessetes., que havies de donar 50.000 d’entrada i la resta en
terminis durant 20 anys.[9] D’altres
cooperatives també vinculades a ICC foren les de San Francisco, San Rafael o
Ciudad Condal. Aquesta darrera va vendre els semisòtans per quantitats que
oscil·laren entre les 280 i les 325 mil pessetes. Els pisos, l’any 1974, ja
costaven 600 mil pessetes.[10]
El
juny de 1968 la Cooperativa va fer venir al ministre del Movimiento, José
Solís, per una entrega de 700 títols de propietat als corresponents socis.
Segons declaren en aquell moment, ja havien entregat 1.148 en total.[11] Aquest
moment va ser l’últim de tranquil·litat per l’entitat. En l’assemblea de
setembre de 1968 ja va haver un intent de renovació de la junta per part d’un
grup de socis, que acusaven a la que hi havia de ser al servei de la
Immobiliària i no respondre a les queixes presentades per l’estat dels pisos.
De fet, el president de la Cooperativa era el mateix que el d’ICC, Jesús
Ridruejo, i la resta de la junta la formaven empleats de la mateixa. La següent
assemblea fou realitzada l’any següent, i ja no es va convocar en tres anys.
L’estira i arronsa entre el grup de socis crític i la direcció de la
cooperativa va durar aquest temps. La situació va esclatar
quan la junta de la Cooperativa va pujar a gairebé el doble la quota dels socis
el gener de 1972 i el desprestigi d’ICC començava a ser alarmant després dels
episodis de les inundacions. Finalment, els socis més crítics van aconseguir
forçar una assemblea extraordinària el juny d’aquell any i fer-se amb
l’entitat.[12]
·
La Cooperativa de La Bomba
Un caso radicalmente
diferente fue el de la “Cooperativa de Viviendas de La Bomba”, en Bellvitge Norte, provenía del barrio de barracas de “la Bomba”, desde donde ya vinieron
organizados y concienciados, dispuestos a luchar de una manera eficaz para
conseguir lo que se había prometido y no se cumplía.
La
Bomba era un barri de barraques situat per sota de la Gran Via, a l’alçada de
Santa Eulàlia. Les persones que hi vivien tenien un grau de cohesió molt
important, en part impulsat per la solidaritat generada en aquestes situacions
de dificultat, i en part per l’acció d’algunes persones amb consciència social
i política, entre els que destacaven el matrimoni de militants comunistes, Pura
Fernández i Felipe Cruz. A la seva barraca de La Bomba s’havien arribat a fer
importants reunions del PSUC clandestí.
Després
de diverses mobilitzacions per millorar la situació del seu barri, seguint
l’exemple de la “Cooperativa de
Viviendas de Casa Antúnez”, l’any 1965 es va crear la
de La Bomba, on aleshores vivien unes 2.000 persones en 300 barraques,
aproximadament. La Cooperativa, a més d’ajudar a estalviar diners per
aconseguir habitatges, va servir com a entitat veïnal, i el desembre d’aquell
any havien construït una barraca per fer de centre social del barri, amb un
objectiu principal, que funcionés d’escola.[13]
Finalment,
van trobar en el contigu barri el lloc on concretar les seves aspiracions. El
desembre de 1968 va ser entregat el primer edifici de la Cooperativa, que també
va ser el primer de Bellvitge Nord, anomenat “Zeus”, tot i que no estava
enllestit del tot, atenent al caràcter d’urgència social que es considerava que
tenia. L’ajuntament va col·laborar amb una aportació de 7.500 pessetes. per
pis, que s’afegia al que pagava cada soci/propietari, 64.000 pessetes. més. El
segon, també de 168 habitatges, batejat com “Neptuno”, fou entregat un any més tard,
quan els residents del primer ja protestaven per les deficiències que patien.
La
Cooperativa va publicar un únic número del seu Butlletí Informatiu, precisament
amb ocasió de l’entrega del primer bloc a Bellvitge. Feien un repàs de la
història de l’entitat, i en relació al nou barri, deien: “Nuestro bloque está
lindando con el viejo Hospitalet, dentro de un grupo de bloques en
construcción, en una zona todavía sin urbanizar, lo cual es ya de por sí un
problema importante y que habremos de abordar con energía (...)”. Després de constatar l’aïllament en el que es
trobaven, fins i tot en relació a l’altra part de Bellvitge, i la manca
d’equipaments de tota mena que patien (urbanístics, escolars, de transports…),
ja es fa una crida, en la mesura que es podia en aquells moments, a la cohesió
i a continuar la lluita.[14]
1.2.
LAS PARROQUIAS
En torno a la ermita y a José Miguel González, enviado por la parroquia de Santa
Eulalia de Mérida, a la que estaba adscrita la ermita y las masías que aún
persistían, se fue aglutinando un grupo de vecin@s: mujeres y jóvenes,
principalmente, entre ellas, Carmina. Ellas organizaron las primeras colonias a
partir de 1967, mixtas al principio, femeninas durante los dos años en los que
fuimos a la casa de Olot de la Misioneras del Corazón de María que llevaban la
primera guardería en el barracón de obra que se habilitó para templo.
primeres colònies del barri organitzades per un grup de veïnes amb jose Miguel González.
A partir de 1968, los jesuitas se hicieron cargo de la parroquia de Nuestra Señora de Bellvitge. En torno al grupo de jesuitas y de los laicos
que con ellos vinieron al barrio, se fueron generando diferentes iniciativas
socioculturales. Algunos, con Pepe Ituarte, comienzan el Juan XXIII, al
principio llamado Jericó, en unos altillos comerciales, desde el principio
contaron con la colaboración altruista de padres y madres y fue una
considerable mejora respecto de la mala educación que recibíamos en las academias
franquistas de la época. Otros, con Ramón Ribas Boixeda, realizan actividades
en la calle, organizan sesiones de cine y colonias, las primeras fueron
masculinas, ya que las niñas íbamos a las de la Carmina, luego ya fueron
mixtas. De aquí surgirá el Esplai Bellvitge. En torno a la parroquia se
desarrollaron otras actividades como el Casal d’avis de la calle ermita.
También encontró amparo legal, la asociación que consiguió para el barrio la
escuela de educación especial “Estel” y los talleres protegidos que aún
perduran.
Ramón Ribas Boixeda amb nens del barri.
A la parroquia de San Juan
Evangelista, en 1970, fueron adscritos dos sacerdotes diocesanos, Josep Mª
Monfort y Josep Mª Fabró, éste último, más concienciado socialmente, se implicó
de una manera activa en las luchas del barrio, poniendo en marcha las
conclusiones del Concilio Vaticano II y las incipientes propuestas de la
Teología de la Liberación.
Josep Mª Monfort, a partir del trabajo en las escuelas que se iban
abriendo en Bellvitge Norte: inicia un grupo
de jóvenes del que nacerá el Quitxalles.
En las dos parroquias y en algunos colegios se iban creando grupos de matrimonios en los que se
plantean temas de problemática personal y social, enraizando la fe en la vida
del aquí y ahora. Las dos parroquias ocuparon barracones de obra, decidiendo
las comunidades de ambas que no se construirían los respectivos edificios hasta
que no se hicieran los equipamientos más necesarios, como así fue.
1.3.
LES DIFICULTATS. INICIS DE
LES LLUITES.
Els
inicis de les lluites al barri les hem de buscar en les necessitats i dèficits
que trobàvem. Una de les primeres dificultats va ser la de les comunicacions
amb l'entorn. Els primers habitants només disposaven dels autobusos que anaven
de la Plaça Espanya al Prat. La gent havia de creuar la Gran Via per anar a
Barcelona, en dos anys van morir quatre persones el que va donar lloc a la
primera resposta del barri: es va tallar la gran via en alguna ocasió i un
diumenge al matí es va sortir amb les eines de paleta a engrandir el petit
túnel d'aigües que creuava la gran via i per on podria passar una persona
ajupida.
Vers 1970, sent el problema de les comunicacions i els transports molt
important, arribar en taxi era molt
car, perquè s’havia de pagar “retorn”.
Segons declaracions del
president de l’Asociación de Cabezas de Familia al diari Solidaridad Nacional,
totes dues entitats del partit únic del franquisme, el Movimiento Nacional, hi
havia dos mil nens sense escolaritzar o en les acadèmies franquistes dels
altells, igualment l’única pista poliesportiva, la del Casal, de 300m2,. era
insuficient per la creixent població infantil. L’assistència mèdica era molt
deficient, Al 1969 s’inaugurà
el primer consultori als altells del
primer edifici comercial, de l’avinguda Mare de déu de Bellvitge, 20 (que no
tenia ni porta, ni estetoscopi, ni aparell per a mesurar la pressió)[15].
En el reportatge que Jaume Guillamet va fer per la sèrie “Viaje crítico a los barrios de Barcelona”, publicat a Tele/eXpres el gener del 1970, es diu que no hi ha nens sense
escolaritzar perquè anaven a escoles privades instal·lades a locals comercials
o en pisos que no tenien les
condicions mínimes. També hi havia un greu dèficit de llars d’infants.
D’assistència mèdica tan sols hi havia un petit dispensari amb dos metges
d’adults i dos pediatres en un altre local cedit per ICC també insuficient. Un
altre aspecte a destacar era la manca d’oferta d’oci, amb l’excepció dels bars.[16]
1.4.
INICIS DE L’ASSOCIACIONISME ORGANITZAT
Les primeres
lluites organitzades es van produir a l’empara de la parròquia
de Sant Joan Evangelista amb el seu vicari Josep Mª Fabró, com van ser les
manifestacions demanant un semàfor en l’Avinguda Europa.
A finales de 1969,
con el respaldo del PSUC y del socialista Joaquín Mengual, se crea la comisión de Barrio. A partir de
entonces y en los dos años posteriores se realizan diferentes campañas para
pedir mejoras concretas: Transportes, Escuelas, Consultorio… El método suele ser
el de recogida de firmas y presentación en los plenos.
Se crea un grupo de jóvenes para que puedan
realizar sus actividades y participaran en las actividades reivindicativas. Ellos
crean el equipo de fútbol de Bellvitge Norte. También se crea una Asociación Católica de Padres de Familia
que respaldará la creación y gestión de la Guardería Tintin. (Recordemos que en aquellos tiempos no había más
posibilidad de reunión que bajo la protección de la iglesia)
·
Les comunicacions amb
l'entorn. Exemple d’una de les primeres lluites organitzades des de la comissió
de barri.
1970 (febrer) Inauguració d'una línia d'autobusos entre Bellvitge i l’Hospitalet.
(Els autobusos que hi havia llavors eren únicament els que comunicaven amb
la Plaça Espanya)
1971 (juny)
Entrega a I'Ajuntament de 965 signatures en demanda de millores als transports
públics.
1972 (febrer,
15) Comença funcionar una línia entre BelIvitge i el Metro de Santa Eulàlia.
1972
(octubre) Una comissió de veïns de l'Avda. Europa s'entrevista amb la Cia.
d'autobusos per millorar el servei.
·
Inundacions. Organització pròpia dels afectats.
1972
(abril, 14) Els 58 propietaris de
semi-soterranis presenten una querella a ICC i a la Cooperativa de Viviendas N.S. de Bellvitge. El
jutjat de l'Hospitalet no les accepta. La Junta de la C. de V. N.S.
Bellvitge dimiteix.
1972 (juny,
4) Assemblea extraordinària de
socis de la Cooperativa de Viviendas de Bellvitge. L'oposició de l’ACF es fa amb el suport de la Obra
Sindical de Cooperació.
1972
(desembre, 6) La «Audiència Territorial de Barcelona» admet la querella de les
56 famílies contra ICC i de la Coop.
de Viviendas N.S. Bellvitge per 10
milions, que no havia estat admesa pel jutjat núm. 54 de I'Hospitalet.
[1] Entrevista
a Juan Meroño para el Dicen en 1970 https://www.facebook.com/Bellvitge50/photos/pcb.393300127527409/393299684194120/?type=3&theater
[2] Tele-Expres
27-VI-70
[3] COBO: 2001
[4] Solidaridad
Nacional, 13-IX-1970
[5] El
Correo Catalán, 20-XII-1968
[6] Id.,
14-VIII-1970
[7] Tele-Expres,
9-VII-1970
[9] La Vanguardia,
11-VIII-1965
[10] La Vanguardia,
27-VI-1974
[11] Boletín de
Información Municipal, núm. 58, 2n trim. de 1968.
[12] El Noticiero
Universal, 2-III-1970; El Correo
Catalán, 12-IV-1972
[13] ORTIZ, 1997: 171-174
[14]
http://barriodelabomba.wordpress.com/2010/08/23/boletin-informativo-de-la-cooperativa-de-viviendas-obreras-de-la-barriada-de-la-bomba-n%C2%BA-0-diciembre-de-1968vu-de-viviendos-obreros-e-lu-burriadu-de-a-b0lulba/
[15] Solidaridad Nacional, 4-VII-1970
[16] Tele/eXpres,
21-I-1970
No hay comentarios:
Publicar un comentario