INUNDACIONS
I DESAIGÜES. ORGANITZACIÓ PRÒPIA DELS AFECTATS.
“Entendemos que no conviene acometer la aprobación del proyecto formulado, sin que antes se tenga ya
estudiada la solución general de todo el Llano del Llobregat, encauzando el
Río, levantando las rasantes de los diferentes sectores (...). Es lógico que,
integrándose la urbanización proyectada dentro del Plan General de Ordenación
de la Gran Barcelona, no se resuelva este plan parcial, sin que previamente se
estudie el conjunto y se salven las dificultades inherentes a la configuración
de la cuenca del Llobregat, a fin de evitar mayores males futuros (...) De otra forma, pudiera ocurrir que, con la
ejecución del proyecto y subsiguiente construcción de viviendas, se ayudaría a
solucionar el problema de la vivienda, pero podrían crearse otros nuevos
problemas quizás de mayor envergadura y más difíciles que los actuales
planteados.”[1]
Ho deia, al 1956, l'arquitecte tècnic de l'Ajuntament, Manuel Puig Janer,
rebutjant el primer Pla Parcial sobre Bellvitge per no contemplar el problema
de les inundacions periòdiques de la zona o el de l'evacuació de les aigües.
Els afectats pel deficitari sistema d’evacuació de les aigües residuals es van començar a reunir a la parròquia des de 1969, ja que quan plovia se’ls inundava el terra en sortir aigua pels lavabos.
Els afectats pel deficitari sistema d’evacuació de les aigües residuals es van començar a reunir a la parròquia des de 1969, ja que quan plovia se’ls inundava el terra en sortir aigua pels lavabos.
Al setembre de 1971 va succeir allò que alguns avisaven i del que
la Immobiliària ciutat comtal no en va fer cas. Els semi-soterranis es van
inundar. Sort que va ser cap a les 9 del vespre i la gent es va poder avisar.
1971
(setembre, 20) Desbordament del Llobregat. Inundacions.
80 famílies desallotjades, 96 semi-soterranis afectats.
Nous aiguats i inundacions el 4 d'octubre.
El agua llega hasta casi 2 metros de altura en el interior de la
Ermita.
1971
(novembre) Assemblea de l’ACF per tractar el tema de les inundacions.
A partir de 1971 los afectados de los bajos por las
inundaciones se reúnen y crean un grupo compacto, a pesar de que recibieron
unas presiones desproporcionadas y de que, tanto la inmobiliaria como el
ayuntamiento, intentaron desunirlos ofreciendo soluciones parciales, pero este
grupo, con Francisco Polonio como representante, se mantuvo firme y, con el
apoyo del COAC, se querelló contra la ICC, no cesando su lucha hasta los años
80 en que llegan a un acuerdo entre el ayuntamiento, la ICC y los afectados.
1972
(març) Es manifesten públicament uns 58 propietaris de semi-soterranis.
1972
(abril, 14) Els 58 propietaris de
semi-soterranis presenten una querella a ICC i a la Cooperativa de Viviendas N.S. de Bellvitge. El jutjat de l'Hospitalet
no les accepta. La Junta de la C. de Viviendas
de N.S. Bellvitge dimiteix.
1972
(juny, 4) Assemblea
extraordinària de socis de la Cooperativa de Viviendas de Bellvitge.
L'oposició de la Asociación de Cabezas de Família
es fa amb el suport de la Obra Sindical de Cooperació.
1972
(agost, i set.) Quatre inundacions de baixos a causa de les pluges.
1972
(desembre, 6) La «Audiència Territorial de Barcelona» admet la querella de les
56 famílies contra ICC i de la Coop.
de Viviendas N.S. Bellvitge per 10 milions, que no havia
estat admesa pel jutjat núm. 54 de I'Hospitalet.
1972 (octubre)
Un semi-soterrani desallotjat en quedar inundat per les aigües residuals de l'edifici, no absorbides per les
clavegueres.
Un dels problemes importants va ser l'evacuació de les aigües
residuals, com havia advertit algun tècnic de l'Ajuntament, però la
constructora va tirar endavant sense tenir resolt el problema, que no es va
solucionar fins els anys 80 quan es va fer el col·lector de la Rambla de la
Marina.
Fotos de
Mauricio Martínez Espada. Va saber veure bellesa on només hi havia lletjor i
ens va deixar un testimoni que cal recordar per no tornar a repetir les
malifetes.
1973 (juny,
25-29) Quatre inundacions de semi-soterranis de la Rambla Marina per saturació
de col·lectors.
1973 (desembre)
Noves inundacions dels baixos de Rbla. Marina per incapacitat dels col·lectors.
1974 (gener)
El Ple municipal, amb Vicenç Capdevila com a
batlle, prohibeix els habitatges als semi-soterranis. Es modifiquen
les ordenances municipals d'edificació en sentit anti-especulació. El febrer,
el gremi de contractistes s'entrevista amb el batlle per queixar-se sobre les
noves ordenances.
1974 (març,
21) Pluges i ruptura de clavegueres: inundacions al c/ Prado.
1974 (abril)
Un escrit, amb més de 1000 firmes d'afectats per les inundacions es
lliura a l’Ajuntament exigint mesures per els seus problemes.
1974 (juny,
8) Aiguat i inundació, 10
famílies han de ser evacuades al col·legi Europa. El nou l'Ajuntament els
va cedir un pis requisat el 17 de juliol. L'onze de juny la inundació
afecta 50 semi-soterranis. Assemblea d'afectats per la pujada dels
interessos a les hipoteques dels pisos.
1974 (juliol,
7) Tres semi-soterranis inundats en obturar-se una claveguera. També són evacuats a col·legis sense
ocupar.
1974
(octubre) La Comissió Municipal Permanent acorda la prohibició d'habitatges als
semi-soterranis. Requisa 36 semi-soterranis
que són canviats per altres pisos ( pagant els veïns la diferència).
Com era totalment previsible i ja havia
anunciat l’arquitecte municipal en l’informe de 1956 que hem comentat
anteriorment, el barri va patir diverses inundacions. Després de la catàstrofe
de setembre de 1962, la principal avinguda del Llobregat i les rieres fou entre
el 20 i el 23 de setembre de 1971, encara que qualsevol aiguat generava
acumulació d’aigua en els espais normalment no urbanitzat entre els blocs. Si
el problema podia arribar a ser greu per a qualsevol veí/na, pels que vivien
als baixos (en realitat semisòtans) la situació era angoixant.
Ja en 1969 s’havien produït unes primeres
reunions d’afectats per les inundacions dels baixos en la parròquia de la Mare
de Déu de Bellvitge, els/les quals van arribar a crear un sistema d’alarma per
avisar-se en cas de perill. Tot el procés s’accelerà a partir de gener, quan
les inundacions provocades pels vessaments de les sèquies del canal i les
clavegueres (al carrer i als semisòtans!) començaren a ser freqüents. D’aquests
fets sorgirà un grup molt actiu i cohesionat, que, amb Francisco Polonio com a portaveu, emprendrà mesures legals contra
ICC i demanarà ajuda al Col·legi d’Arquitectes.
La situació esdevení catastròfica el setembre
de 1971, quan 96 famílies van haver de ser reallotjades, en omplir-se’ls el pis
d’aigua fins a dalt. Mentre la parròquia reaccionava i portava mantes i feia
venir al bisbe, l’ajuntament es preocupava més aviat del manteniment de l’ordre
públic. ICC els va proporcionar un altre pis, encara que fent signar als
ocupants un document que especificava que la cessió era “a precario”. L’any 1977, ICC els reclamà l’import del pis, 725 mil
pessetes.
Després d’un estiu complicat l’any 1972, el
juny de 1974 es produí la segona inundació massiva de semisòtans. Una dotzena de famílies van haver d’abandonar
el seu pis i foren provisionalment allotjades en l’escola Europa, que era a
punt de ser inaugurada. L’Ajuntament, en aquell moment amb l’alcalde Capdevila, va aconseguir que la Immobiliària acceptés els
pisos abandonats com entrada per l’adquisició d’un altre, que costava el doble.
Uns problemes en les hipoteques d’aquests pisos que ICC va deixar de pagar, es
va resoldre finalment l’any 1982, amb l’assoliment d’una part de la quantitat
per part de les famílies ocupants.[2]
No hay comentarios:
Publicar un comentario