BELLVITGE, NOTICIAS AÑO
A AÑO (1970-1975)
Hablar de los años 70 en nuestro barrio, como en
muchos otros sitios, es difícil. El franquismo daba los ¿últimos? coletazos y
los especuladores corríanpara aprovechar las leyes que les facilitaban
conseguir el máximo de beneficio propio.Si en los primeros años podemos relatar
con orgullo las historias de supervivencia y ayuda mutua entre vecinos a los
que nos condujeron las necesidades, si más adelante relataremos las luchas
vecinales con la que la mayoría nos identificamos, en medio hay un periodo
invernal, donde todo pugnaba por salir, hoy más que nunca necesitamos hablar de ello.
L’aigua era més cara, perquè l’empresa subministradora
era una intermediària entre SGAB i els consumidors. Els primers veïns ens
quedàvem sovint sense aigua i l’anàvem a buscar a l’aixeta de l’empresa
constructora. A vegades ens quedàvem les portes primeres sense aigua i les veïnes
de les portes segones ens la facilitaven o bé al contrari. L’empresa
encarregada de l’electricitat,
ENHER, tampoc donava a l’abast, i els talls eren molts freqüents.
Durante unos años Bellvitge se convierte en el
vertedero de escombros de Barcelona para rellenar un volumen de tierra que
permita levantar la cota de la calle unos 2 m. por encima del nivel de los
terrenos agrícolas. Conviven tractores que recogen cosechas con las grúas que
levantan edificios y grandes camiones que vierten escombros.[1] La
“ciudad jardín” que pretendieron hacernos creer que nos vendían en los primeros
tiempos se convirtió en un enorme vertedero lleno de agua, barro, cloacas y
escombros.
La masía de Cal Rei se convierte en el comedor del
equipo técnico de CIDESA. Mientras los obreros comen en el barracón que después
servirá de iglesia durante bastantes años en Bellvitge Sur y en algunas casas
las vecinas también ofrecen comidas, como nos explicó Antonia Conejo que hacía
su madre.[2]
Una vecina de las que le ayudaban lo hacía a escondidas del marido para poder
tener unos recursos económicos propios.
No podem deixar de
recordar el final tràgic d’alguns membres de les famílies de les masies que es
resistien a vendre, com va ser el fill de Cal Rei i la vella de Can Creixells
que no suportà veure’s tancada entre quatre parets com ens va explicar el
Senyor Campamà a la conferencia “Quan Bellvitge eren camps”.[3]
Vers 1970, sent el
problema de les comunicacions i els transports molt important, arribar en taxi era molt car, perquè s’havia de
pagar “retorn”. Es parlava de Bellvitge com la “Ciudad sin ley”
INICIS DE LES LLUITES. LES
DIFICULTATS.
Els inicis de les lluites al barri les hem de
buscar en les necessitats i dèficits que trobàvem. Una de les primeres
dificultats va ser la de les comunicacions amb l'entorn. Els primers habitants
només disposaven dels autobusos que anaven de la Plaça Espanya al Prat. La gent
havia de creuar la Gran Via per anar a Barcelona, en dos anys van morir quatre
persones el que va donar lloc a la primera resposta del barri: es va tallar la
gran via en alguna ocasió i un diumenge al matí es va sortir amb les eines de paleta
a engrandir el petit túnel d'aigües que creuava la gran via i per on podria
passar una persona ajupida.
1970. La
situació social.
Segons declaracions del president de
l’Asociación de Cabezas de Familia al diari Solidaridad Nacional, totes dues
entitats del partit únic del franquisme, el Movimiento Nacional, hi havia dos
mil nens sense escolaritzar o en les acadèmies franquistes dels altells,
igualment l’única pista poliesportiva, la del Casal, de 300m2,. era insuficient
per la creixent població infantil. L’assistència mèdica era molt deficient, Al 1969 s’inaugurà el primer
consultori als altells del primer edifici comercial, de l’avinguda Mare de
déu de Bellvitge, 20 (que no tenia ni porta, ni estetoscopi, ni aparell per a mesurar
la pressió)[4].
En el reportatge que Jaume Guillamet va fer per la sèrie “Viaje crítico a los barrios de Barcelona”, publicat a Tele/eXpres el gener del 1970, es diu que no hi ha nens sense escolaritzar perquè anaven a
escoles privades instal·lades a locals comercials o en pisos que no tenien les
condicions mínimes. També hi havia un greu dèficit de llars d’infants.
D’assistència mèdica tan sols hi havia un petit dispensari amb dos metges
d’adults i dos pediatres en un altre local cedit per ICC també insuficient. Un
altre aspecte a destacar era la manca d’oferta d’oci, amb l’excepció dels bars.[5]
En aquest reportatge es mostrava la realitat de
Bellvitge com a barri de classe obrera:
“En cuanto a categorías laborales, abunda el
peonaje, con un cierto número de obreros cualificados y luego algún que otro
administrativo, taxista, etc. (...) Se trabaja mucho; de las diez horas diarias
no se escapa nadie. Abundan los que trabajan en la construcción y en las
industrias metalúrgicas.”[6]
Afegia un paràgraf sobre la situació de les
dones i sobre el masclisme dominant:
“Me dicen que hay un cierto problema con las
chicas, que están muy ligadas a los padres y que no se pueden así relacionar
normalmente con los chicos. Esto va unido a la cuestión laboral de las mujeres,
cuando hay hijos pequeños, muchas dejan a las chicas cuidándolos, sin ir a la
escuela -por aquello que “siendo chica”, para que vaya al trabajo.”[7]
INICIS
DE L’ASSOCIACIONISME ORGANITZAT
Les primeres lluites organitzades es van
produir a l’empara
de la parròquia de Sant Joan Evangelista amb el seu vicari Josep Mª Fabró, com
van ser les manifestacions demanant un semàfor en l’Avinguda Europa.
A finales de 1969,
con el respaldo del PSUC y del socialista Joaquín Mengual, se crea la comisión de Barrio. A partir de
entonces y en los dos años posteriores se realizan diferentes campañas para
pedir mejoras concretas: Transportes, Escuelas, Consultorio… El método suele ser
el de recogida de firmas y presentación en los plenos.
Problemes amb les comunicacions. Un exemple de la lluita
organitzada.
1970 (febrer) Inauguració
d'una línia d'autobusos entre
Bellvitge i l’Hospitalet.(Els
autobusos que hi havia llavors eren únicament els que comunicaven amb la Plaça
Espanya)
1971
(juny) Entrega a I'Ajuntament de 965 signatures en demanda de millores als
transports públics.
1972
(febrer, 15) Comença funcionar una línia entre
BelIvitge i el Metro de Santa Eulàlia.
1972
(octubre) Una comissió de veïns de l'Avinguda Europa s'entrevista amb la Cia.
d'autobusos per millorar el servei.
Lluites properes
En octubre de 1971 durante la huelga de la SEAT organizada por Comisiones Obreras, la policía ocupa la fábrica y dispara sobre los trabajadores, matando a Antonio Ruiz Villalba.[8]
En octubre de 1971 durante la huelga de la SEAT organizada por Comisiones Obreras, la policía ocupa la fábrica y dispara sobre los trabajadores, matando a Antonio Ruiz Villalba.[8]
En Seat la organización taylorista del trabajo (forzando al máximo al
trabajador mediante primas) se llevó a las últimas consecuencias mediante un
sistema jerárquico totalmente
militarizado, con mandos
procedentes del ejército para
reprimir cualquier tipo de protesta. Pero la que había de ser la empresa modelo
del Régimen franquista se
transformó en un ejemplo de la lucha
del movimiento obrero contra la
dictadura, forjándose en ella millares de
cuadros sindicales.El trabajador de Seat Antonio
Ruiz Villalba fue asesinado por
las balas de los ‘grises’ durante la
ocupación de la fábrica de Zona Franca
el 18 de octubre de 1971, en la
que se produjeron
durísimos enfrentamientos dentro
de la fábrica, taller por taller,
respondiendo a las cargas de la
caballería con compresores y
lanzando tuercas y tornillos.
Para reprimir a los trabajadores de Seat la denominada Policía Política (la Social) creó en Barcelona una unidad especializada en Seat, dirigida por el comisario Navales (conocido torturador),
entrando a formar parte de la
propia plantilla de Seat decenas
de ‘secretas’. Pero las luchas de
Seat generaron una gran
solidaridad entre vecinos de los
barrios populares de Barcelona y
su cinturón industrial, donde
vivían y viven los trabajadores de
Seat, en su mayoría inmigrados de
Andalucía.
Abogados laboralistas como Albert Fina y otros, también jugaron un papel decisivo en la defensa de los dirigentes de los sindicatos
ilegales.[9]
HOSPITALS
1971
(setembre, 6) Vaga dels paletes que
construïen la Residencia, amb motiu
de I'acomiadament de 5 treballadors que negociaven amb I'empresa una sèrie de
reivindicacions. El dia 7 s'acomiada 430 obrers. El dia 8 són readmesos tots i
es reprenen les negociacions.
La urgència per enllestir l’hospital va fer que
l’empresa, Dragados y Construcciones,
imposés condicions de treball molt dures a la plantilla. La situació va
provocar una altra de les vagues més importants en l’època tardofranquista a
l’Hospitalet, l’estiu de 1971. En aquesta mobilització va jugar un paper cabdal
Jaume Valls, militant de PSUC-CC.OO., que venia de crear la primera comissió
obrera de l’Hospitalet en una foneria de Collblanc (Samper) i de promoure
protestes obreres en les obres de Mercabarna. Segons el seu testimoni:
“En aquella época se trabajaba en muy malas
condiciones: muchas horas extras y ninguna seguridad. Además, trabajábamos a
destajo, a más trabajo, más cobro. En el mes de julio, les planteamos que
queríamos revisarlos horarios y el salario, con una carta que no tuvo
contestación; al cabo de una semana decidimos hacer una huelga simbólica de
media hora y unos ochenta no salimos al trabajo, de los cuatrocientos o quinientos
que había (...). A las 9, nos dicen de la Dirección que estamos despedidos,
pero vimos con sorpresa que los cuatrocientos trabajadores que estaban en la
obra, no habían puesto ni un ladrillo; entonces la empresa se dio cuenta que
tenía que readmitirnos: habíamos ganado el primer peldaño del espacio de
libertad.”
A partir d’aquell moment, la lluita entre els
treballadors, coordinats per la comissió obrera clandestina, i l’empresa fou
constant. La conseqüència d’aquesta lluita fou un seguit de millores en salaris,
condicions i seguretat. Finalment, les desenes d’obrers més combatius foren
acomiadats i inclosos en una llista negra de l’empresa i ja no van ser
contractats en cap obra més de Dragados.[10]
1971
1972 (novembre,
8) Inauguració de la Residencia
«Príncipes d’Espanya»
Finalment es va inaugurar el novembre del 1972,
i van venir els, aleshores, prínceps Juan Carlos i Sofía per solemnitzar
l’esdeveniment. Això va provocar que el centre hospitalari fos batejat
inicialment com Residencia sanitaria Príncipes de España. Tanmateix, en aquell moment era poc més que un edifici buit, perquè no
comptava amb material ni personal. Fins el 1975 no va arribar a un funcionament
ple. Malgrat que l’edifici era nou van aparèixer problemes en les
infraestructures des del primer moment.
Les inundacions de 1971 i setembre de 1973 van
afegir dificultats a la construcció i primers moments de funcionament, sobretot
perquè la central elèctrica era sota terra i els sostres eren d’una uralita
massa prima.
1973
(maig, 8) Col·locació de la primera pedra del Hospital Oncològic, amb l’assistència de la Marquesa de Villaverde.[11]
ASPECTES EDUCATIUS I CULTURALS
1970 Comencen a funcionar l'escola pública Mare de Déu de Bellvitge i la concertada P. Enric d'Ossò.
1971
Inauguració del Club d’avis i la biblioteca (que
ja funcionen des de 1970) a l’edifici que La Caixa de Barcelona va instal·lar en un local
comercial encarregat als arquitectes Pere Llimona i Xavier Ruiz.
La primera biblioteca pública fou inaugurada
l’abril de 1972, a la que es va
sumar la del col·legi Europa set anys més tard. l’any
1972 Segells
de Bellvitge a la IX exposició filatèlica a l’Hospitalet de Llobregat, amb
motiu del VI centenari de l’ermita de Bellvitge.
1972
Julio González gana
el Premio Nacional de Fotografía de Bellvitge con la Foto “Diferencias”
1972 (juny,
20) Inauguració del cinema Lumière i,
el següent any, el Marina..
Van
tancar el 1985 i 1986, respectivament, en la mateixa època que la resta de
cinemes de la ciutat (Stadium 1984, Florida 1985, Victoria 1987, Oliveras
1989…).[12
Durante
los años 70, el Ayuntamiento organiza las fiestas mayores del barrio, habiendo
dejado la ICC y su Departamento de Promoción Social de hacerlo y antes de que
las organizaran las propias entidades del barrio.
En 1972
se crea la Peña Bética y en 1973 la Tertulia Flamenca la Giralda, trayendo al barrio la cultura de los
sitios de origen de muchos de los habitantes del barrio. Más adelante lo harán
otras entidades como la Casa de Huelva
o la unión extremeña.
1973: El Rugby Club L'Hospitalet va ser fundat l'any 1973 amb el nom d'Unió Esportiva Bellvitge. Començà les seves activitats al Col·legi Mare de Déu de Bellvitge, participant en els campionats escolars.
1973 (desembre) Estudi del SECOD.
(Al 1970 l’institut d’estudis laborals d’ESADE havia fet un estudi sociològic sobre la població de Bellvitge, dirigit per Antoni Mª Güell i patrocinat per la Fundació Bofill)
L’any 1973, des de la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge es va demanar al SECOD[13] que fes un estudi amb rigor científic de la situació del barri, per recolzar les reivindicacions. En aquest estudi es feia un anàlisi sociològic de la població del barri. Amb dades dels padrons de 1970 i 1972, es veia que un 4% de la població activa del barri pertanyia al grup de “mossos i aprenents”, un 70% al dels “obrers industrials i obrers manuals en els serveis”, un 18% eren “empleats dels serveis i el comerç”, (administratius, comercials o policies) i només un 8% eren “quadres”, és a dir, la categoria superior (propietaris, gerents o encarregats).
La taxa d’activitat masculina era d’un 63%, altíssima, mentre que la femenina era del 21%. Tots els testimonis, però, ens recorden que les dones treballaven també molt, majoritàriament en l’economia informal: servei domèstic, costura, etc.
Segons les dades de 1972, el 64% dels actius treballaven en el sector secundari. Els subsectors més importants eren el metall, amb un 50% del total d’actius/ves (aquí es notava la importància de la SEAT) els serveis amb un 9% i la construcció amb el 8%. L’estudi del SECOD demostrava el que era obvi, que tres quartes parts de la població eren de les categories socioprofessionals més baixes, que la proletarització del barri era de les més altes de l’àrea metropolitana de Barcelona, semblant a la resta de barris d’immigració, com la propera Zona Franca.[14]
LLUITES VEÏNALS
1972 (març) S’obre la regidoria del districte VI.
1972 (març) S’obre la regidoria del districte VI.
1971 (desembre, 15) Entrega de firmes a I'Ajuntament en demanda de mercat.
1972 Per la qualitat dels aliments i el preu. Presidents escales.
1972
(desembre, 12) Manifestació de 50 dones
a la regidoria. Al matí lliuraren 1500 signatures demanant un ambulatori i que no es traslladi el servei
de pediatria que es realitza al caner de Campoamor.
1973 (novembre,
22) Juntament amb altres, la AVV «La
Marina» presenta una carta de queixes al Ple municipal. No va poder ser llegida
perquè ho impedia el reglament.
1973 (desembre)
Creació d’una comissió mixta Ajuntament-ICC per a estudiar deficiències en els
serveis de Bellvitge i delimitar responsabilitats.
1973
(febrer) Recollida de 2.000 firmes exigint un estudi tècnic sobre les instal·lacions de gas.
1973
(març) Assemblea de 500 veïns sobre el gas.
1973 (juliol)
Plaga de mosquits provinents del
Canal de la Infanta, que segueix sense cobrir-se al seu pas pel barri. Plaga de
rates (es parla de la seva
proliferació fins al novembre).
1974 (març,
29) Aprovació provisional
del Pla Comarcal.
1974 (maig)
Reunió alcalde-afectats per l’amenaça de desnonament de Tin-tin.
1974 (maig,
25) Assemblea a la parròquia de St. Joan Evangelista sobre el problema de les escoles, per a exigir dotacions i
inaugurar les tres escoles acabades.
1974
(juliol, 13 o 14) Assemblea sobre el Plan Comarcal. S’exigeix la suspensió de
les concessions de construcció.
1974 El setembre de 1974 s’inaugurà una primera fase del Col·legi Nacional Europa que ja funcionava des de 1969 en uns altells, com les acadèmies privades. Es demanen més places d'infantil, primària i secundària.
1974
(novembre, 13) Gran manifestació en suport de Tintin, en demanda de la subvenció municipal. El 15 hi ha una
reunió batlle-afectats. El 17 es decreta incloure-la a la xarxa pública com a guarderia
laboral, subvencionada pel Ministerio de Trabajo.
1974 (novembre)
Campanya de recollida de signatures amb diverses reivindicacions, destaca la de
suspendre la concessió de llicencies d'edificació. Assemblea tema gas. Acord
Ajuntament-ICC sobre la urbanització del barri. ICC es compromet a certes
inversions.
1974
La nova resposta
municipal a l’especulació.
L’extraordinària agitació social dels barris de
l’Hospitalet, amb Bellvitge entre els capdavanters, va provocar que
l’ultradretà alcalde Matías España Muntadas fos cessat i substituït per
l’aperturista Vicenç Capdevila en 1973.
Com estava passant a d’altres ciutats de l’àrea metropolitana, els més ultres
foren rellevats per d’altres polítics més aperturistes, amb més possibilitats
de dialogar amb els moviment socials. El consistori encapçalat per Vicenç
Capdevila[15](un
d’aquells quatre regidors crítics del 1967), va començar una política
d’enfrontament amb les empreses immobiliàries.
El primer moment en el que es va mostrar el nou
tarannà de les autoritats locals fou la seva reacció davant la inundació del de juny del 1.974, quan van requisar habitatges pels damnificats amb un decret. Al
llarg dels mesos següents, l’Ajuntament recopila dades i convoca a la promotora
del polígon i finalment, el 12 de
novembre del 1.974 totes dues parts signaren una Acta de Mutu Acord, segons
la qual l’empresa reconeixia que no havia urbanitzat ni dotat d’equipaments com
havia d’haver fet, es comprometia a fer-ho i donava 20 milions de pessetes (en
una lletra de 5 milions, un aval de 5 milions i una hipoteca de 10 milions) com
a fiança. Com que ICC tampoc va complir aquest pacte, el
juliol del 1.978 l’Ajuntament va
aprovar un expedient sancionador i
va executar la garantia de 5 milions.
[1]Bestraten,
S., Domínguez, M. i Hormians, E. (2015) Bellvitge 50 Barcelona, USF
[2] Conferència de 9 de setembre, 2015 “Dones de Bellvitge”, de Bellvitge 50
[4]Solidaridad Nacional, 4-VII-1970
[13]
El Secretariado de Coordinación para el Desarrollo (SECOD) era un organisme autònom del
Secretariat Diocesà Justícia i Pau. Justícia i Pau era una entitat cristiana
fundada el 1968 que aplegava part dels sectors progressistes de l’Església
catalana. L’any 1973 va elaborar l’Informe Equipamientos, Servicios Colectivos y Hábitat en el Polígono
Residencial Bellvitge.
[14] Aquestes dades foren publicades a
http://bellvitge2015.blogspot.com.es/2014/02/els-documents-del-celh-febrer-2014.html
[15]Vicenç Capdevila a la presentació del
llibre de Jesús Vila “Capdevila i
nosaltres”: “La especulació urbana no té límits i sempre trobarà excuses.”
No hay comentarios:
Publicar un comentario