Joan Casas, Pols de terrat, 1979. Un cinturó de joncs

                               

 ELS DOCUMENTS DEL CELH. set 2014

El document que oferim aquest mes és semblant al que vam proposar el passat març. És un fragment d’una obra literària en la que es descriu l’espai que més tard ocuparia Bellvitge: camps de conreu travessats per les sèquies del Canal de la Infanta, masies i l’edifici que era la referència més important de l’indret, l’ermita.

Reproduirem la part central del conte Un cinturó de joncs, el primer dels que Joan Casas va publicar en el volum Pols de terrat. Amb aquesta obra, l’autor hospitalenc va guanyar el premi Víctor Català l’any 1979 i finalment es va publicar l’any següent. Ens hagués agradat reproduir el conte sencer, però reconeixem la nostra por a la reacció de la SGAE.

Joan Casas va néixer a l’Hospitalet l’any 1950 ( si voleu saber més d’ell… https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/joan-casas ) i en aquests relats recrea els seus records d’infantesa. Per tant, podem situar el text vers 1960.

El text tracta de l’excursió que el Nito, un nen de deu anys que viu en un pis del Centre, fa amb el millor amic de l’escola, l’Àngel, a casa seva, un mas de la Marina.

“ S’aturà al costat de l’edifici del transformador d’electricitat, allà on havien posat una fàbrica de tints que vessava els deguassos a l’aigua del canal i la tenyia de tots colors. Glopades de verds, vermells i blaus que suraven damunt l’aigua, espessa de llot, que formaven clapes la vora de les quals desfeia la llum en els colors de l’arc de Sant Martí. A les raconades no quedaven cap-grossos, s’havien mort tots. Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i caraxoferes, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…)

Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. El gos de l’ermitana, lligat en un racó, bordava com un boig. Era cridaner i rabiüt, com la seva mestressa. Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. La dona, cridant més fort que l’animal, va fer callar el gos i els demanà què volien, tot eixugant-se les mans amb el davantal. Estirà la galleda que tenia al fons del pou, amb la beguda fresca, i en va treure les dues gracioses que el Nito i l’Àngel li havien demanat. Darrera l’ermita, repenjats a la paret de l’absis, se les van beure i es menjaren el berenar que s’havien emportat de casa.

(…) Més tard, passejant pels camps, van collir roselles i van veure com el vent, un cop collidles, n’arrencava la corol·la a la primera bufada. Reien veient com volaven les faldilles vermelles de la flor. Agafaren espigues de blat i les van desgranar. (…)

Amb el sol ja molt baix van tornar a casa. Cap a la banda de muntanya, més avall de la via del tren, allà on començaven els camps, unes quantes fàbrques i un únic bloc de pisos trencaven el paisatge; amb aire rescalfat, el fum de les xemeneies no pujava gaire amunt i havia anat omplint, al llarg del dia, aquella franja grisa que ara flotava a mig aire, enterbolint el perfil de les primeres cases i la silueta esvelta del campanar. (…)”