jueves, 7 de mayo de 2015

Goig de la marededéu de Bellvitge imprés el 1800



ELS DOCUMENTS DEL CELH. Maig 2015






Avui presentem un document anterior al barri. En concret, el podem situar al voltant de 1800, que és quan va treballar a Barcelona la imprempta de Manel Texero, la que apareix al peu del mateix com la responsable de la seva edició.



És el « goig » a la Mare de Déu de Bellvitge de l’Hospitalet més antic dels que va recollir Ricard Vives i que l’Ajuntament va editar en 1972 en el llibre La ermita de Bellvitge i sus « goigs ».

Què és un goig ? Són uns poemes que es cantaven a les mares de Déu, cristos i sants quan s’anava de romeria a les esglésies que tenien la seva advocació.

Dedicades a la Mare de Déu es coneixen tres composicions poètiques : dues de les confraries que tenia al Carrer de l’Hospital i al Carrer Espaseria de Barcelona i la tercera, que reproduim, la dels fidels de l’Hospitalet. De cada poema es van fer diverses impressions, amb variacions en els gravats i ornaments, però sense canviar el text.

Val a dir, que en els goigs de Barcelona s’esmenta la intervenció miraculosa de la Mare de Déu per aturar el contagi de la pesta. En el goig hospitalenc s’hi explica com va ser trobada la imatge de la Verge (« una Estrella prop del Bou vos descubrí »), i s’hi fa una explicació de l’origen del nom que avui sabem que és incorrecta.

També ens informa de com era el territori : « Terme rich », « entre Arboledas frondosas », « Terra de forment (blat) millor , sens blat orb (blat malalt)».

En resum, un document que ens remet al Bellvitge d’abans dels blocs.

Centre d’Estudis de l’Hospitalet



lunes, 6 de abril de 2015

Full informatiu Guardería Tin-Tin. Anys 70



                                       ELS DOCUMENTS DEL CELH.  ABRIL 2015








Tornem a proposar un document referent a la dècada de 1970 i als moviments reivindicatius d’aquells anys. Creiem que van ser moments especialment importants per la configuració del barri, des dels aspectes més físics i urbanístics, fins els trets psicològics i emocionals de la mentalitat col·lectiva de Bellvitge.

En concret, es tracta d’un full informatiu de la trajectòria i situació (en 1976?) de la « Guardería Tin-Tin ». Encara avui l’Estat del Benestar no ha cobert les necessitats d’escoles bressol per tota a població hospitalenca. Doncs en 1972, un col·lectiu de pares i professionals lligats a la Parròquia de Sant Joan Evangelista van tenir la capacitat d’endegar la primera de la ciutat.

Com es descriu en el full, les dificultats van ser enormes, i només es van poder superar gràcies al suport d’un barri en estat de mobilització permanent. Anys més tard, es va incorporar a la xarxa d’escoles públiques i ara és « El Passeig ».

Centre d’Estudis de l’Hospitalet


viernes, 3 de abril de 2015

Arrels ( grupo folk de Bellvitge)











1. Arrels fue un grupo de folk que se creó en el barrio de Bellvitge, en 1981. Formaban el grupo Miguel Pozo (voz y guitarra) y Olga Pallés, con Lola García, Rosa Caparrós (voces) y Antonio Rosa (bongos). En 1982 se incorporaron al conjunto Michel González (bajo) y Diego Buendía (guitarra eléctrica). Posteriormente llegó Jesús Dorado (voz).Se completó la banda, en su momento de mayor proyección, con el aporte de Aurelio Soler (batería) y Pep Sala y Christian (teclados).



2. El grupo creció al calor del Aula de Cultura de Bellvitge, donde tenían lugar sus ensayos y muchas de sus primeras actuaciones. En aquellos tiempos el Aula de Cultura era centro de una intensa vida social. Todas sus dependencias estaban ocupadas con cursillos y actividades de música, arcilla, danza y un sinfín de otras manifestaciones culturales y sociales.



3. Inicialmente el repertorio de Arrels fue folk, con canciones propias de Miguel Pozo y Olga Pallés basadas en ocasiones en textos de Gabriel Celaya o Vixi Hernández, una poetisa local. También interpretaban versiones de canciones como Al Alba, de Luis Eduardo Aute. Con la llegada de Diego Buendía éste aportó un repertorio nuevo de canciones propias que se alejaban del folk para acercarse al blues y al pop. En todo caso, al tratarse de un conjunto mayoritariamente de voces, las canciones siempre tuvieron unos cuidados arreglos vocales, que eran en cierto modo su seña de identidad.

                                



4. En su momento de esplendor, 1984, Arrels actuó en el Teatro del Casino de la Alianza y en el Centro Católico de L'Hospitalet, con una formación extensa compuesta por Miguel, Olga, Rosa, Lola, Diego, Michel, Aurelio, Pep y Christian. La grabación de ese concierto puede escucharse en



                    



 5. El grupo también grabó en el mismo año un disco single con cuatro canciones, entre las que destaca 'Perezosa', que fue quizás la canción más famosa del grupo (1984 Disco Rojo). 



6 A este disco le siguió otro en formato maxisingle (1984 Maxisingle) donde está 'Eres especial', un tema muy elaborado que contenía todo lo que era característico de la música del grupo (composiciones complejas, arreglos vocales sofisticados) y que de alguna manera son el punto álgido de su talento artístico. En esos momentos aparecieron también en el programa de televisión 'Taula de so', interpretando parte de su repertorio. Participaron y quedaron en segundo lugar en el “Festival de música Folk” de Manlleu, con el tema 'Cremaré la nit', una composición folk que terminaba con un vistoso reprise en estilo swing, con todas las voces a pleno rendimiento.

                          



7. El grupo terminó su andadura a finales de 1985. Varios de sus principales componentes lo abandonaron por diversas razones profesionales y personales, quedando el grupo sin su riqueza vocal y derivando a un estilo de grupo pop más convencional. El grupo se llamó Banco y estaba compuesto por Rosa Caparrós, Olga Pallés, Michel González, José Diego Buendía y la incorporación de Jorge Rodríguez a la batería.


8. En 1986 y con bajas en sus componentes y otras incorporaciones, actuaron de teloneros en la gira española de Supertramp. Visto en retrospectiva, era difícil mantener la unión de tantos talentos de orígenes y tradiciones tan diferentes. Pero para los que formamos parte de él siempre nos quedará el recuerdo de aquellos momentos en que el grupo tuvo su máximo esplendor, reflejado en una generosidad creativa que era hermosa e insólita. Y, para sus amigos y seguidores, ahí están ese par de discos y esa grabación en directo de su concierto en el Teatro del Centro Católico de L'Hospitalet, cima de su efímero talento.

                        






domingo, 8 de marzo de 2015

Les Dones a Bellvitge











Dedicat a les infermeres i treballadores de l'hospital de Bellvitge, moltes de les quals han estat o són del nostre barri. La foto és d'una vaga d'infermeres del 1975 i la poesia continua sent de la iaia A. Muñoz , una de les seves filles; Juliana, va treballar a la cuina de l'hospital des dels primers anys.

La clínica de Bellvitge,
ya saben cómo se llama,
la clínica de Bellvitge,
la de los Príncipes de España.
Allí llevan los enfermos
Y también accidentados
Y los médicos que hay
Ya los miran con cuidado
Hay muchas trabajadoras
Unas lavan, otras cosen,
Otras limpian, o planchan.
Y también las enfermeras.
Hay muchas en oficinas.
Pero el trabajo mayor
Está abajo en la cocina
Guisando todo el día
Sin retirarse del fuego
Incluidos cocineros.
Que tengan salud y suerte
Para poderlo llevar
Que son diecinueve plantas
Que tienen que alimentar.
AMM 1979

Para las que trabajaron en el SPAR y para las que compraron en él. Esta foto es del 1967, del reportaje del NODO. Y aquí va una poesía que la iaia A. Muñoz Martínez hizo a las trabajadoras.
Agradecimientos a los trabajadores del SPAR, 1981

En Bellvitge hay un SPAR.
No hay aceite envenenado
Todo el que aquí lo compra
Nadie se ha puesto malo.
Muchas gracias, señor Juan
Muchas gracias le damos
Porque todo lo que tiene
Todo es bueno y es sano.
En Bellvitge hay mucha gente,
usted lo sabe también
Y todos los que aquí viven
Vienen a comprarle a usted.
Respetables dependientes
Que trabajan en el SPAR
A todas les doy las gracias
A todas en general.
Nunca podré olvidar
El regalo de mi santo
Como soy tan viejecita
No necesito tanto.
Y es de mucho agradecer
que me vinieron a ver.
El abrazo que me dieron
Yo nunca lo olvidaré.
Al Santo Ángel de la Guarda
le pido yo de mi parte
de todo este personal
Que de ellos nunca se aparte.
Y con esto ya termino
No les quiero molestar
Porque sé que tienen prisa
Y tienen que trabajar.
A.M.M. La "iaia invidente", 1981


                                       A les primeres dones treballadores, les nostres mares!

Les mares, les autèntiques heroïnes, les que ens van portar al món amb molta il•lusió i molt esforç, les que ens nodreixen amb el poc que tenen, les que ens renyen quan cal, les que s’ajuden entre elles... GRÀCIES A TOTES LES MARES DE BELLVITGE!

Article CAU, Construcció/Arquitectura/Urbanismo, 1973. Bellvitge.










ELS DOCUMENTS DEL CELH. març 2015

El document que oferim en aquesta ocasió és un article de la revista CAU. Construcción/Arquitectura/Urbanismo de setembre–octubre de 1973. Aquesta era la revista del Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya. El número 21 tenia un significatiu títol « La Barcelona de Porcioles ».

Qui era Porcioles ? Josep Mª de Porcioles va ser un notari que fou escollit alcalde de Barcelona en 1957, càrrec que ocupà fins el maig de 1973. Se’l considera un dels grans culpables del desastre urbanístic de la Barcelona franquista. A més, va fer una gran fortuna coincidint amb el seu pas per l’alcaldia.

La revista CAU va ser una de les grans veus crítiques del porciolisme, i per això van fer un número especial per fer balanç del llarg i horrible mandat d’aquest individu. La forma va ser com la d’un diccionari, i s’enumeraven els casos que es volien denunciar, els homes que havien estat els còmplices de l’alcalde, etc. Per exemple, l’article dedicat a Bellvitge és entre « Basuras » i « Bonet, Antonio ».

Aquest número fou tan impactant, que fou editat l’any següent en forma de llibre per l’editorial Laia. Els autors del articles van ser Josep Mª Alibés, Manuel J. Campo Vidal, Eugeni Giral, Josep Mª Huertas Clavería, Rafael Prades i Salvador Tarragó. Eren periodistes, economistes, arquitectes, advocats/esses, etc. que, com en moltes ocasions en aquells difícils anys, van ser al costat de les lluites veïnals i de l’antifranquisme. A tots/es ells/es també els/les devem molt.

Centre d’Estudis de l’Hospitalet




Bellvitge
Creación de nuevo barrio patrocinado originariamente por la Comisión de Urbanismo y cedido despúes a un grupo privado. Como en todas estas operaciones se construye en terrenos muy baratos alejados del casco donde se pretende en teoria hacer una ciudad y que despúes se convierte en un barrio dormitorio de gran densidad, etc. Es por sus resultados muy similar a San Ildefonso o Ciudad Meridiana. La entidad constructora, Inmobiliaria Ciudad Condal, en la que Jordi Puyol, importante industrial muy ligado a Aiscondel, construcciones se han efectuado en el término municipal de Hospitalet en torno a una antigua ermita. Al final del proceso de construcción dormirán en el poligono 60.000 personas ( en la actualidad viven ya 25.000).
El tipo de urbanismo racionalista a base de bloques de viviendas suficientemente distanciados para permitir que el sol dé en las mismas, se ha degradado aquí en una hilera de fichas de dominó pegadas unas a otras, monstruosamente larga, deshumanizada....En contrastevéase el mismo tipode ordenación urbanistica en Barcelona 2 en la Diagonal, 631, donde los bloques, al estar destinados a otra clase social, están más separados y mejor equipados. El primitivo proyecto de Bellvitge y de Barcelona 2 fueron hechos por el mismo arquitecto, Perpiñá.
Son constantes las quejas de los vecinos por falta de servicios: escuelas, mercados,, higiene- las cloacas circulan en algunos tramos a cielo abierto-. Las inundadiones de diciembre de 1971 causaron destrozos en 58 sotanos. Los afectados descubrieron que en 1967 el arquitecto municipal al informar el Plan Parcial del Poligono de Bellvitge emitió un informe por el que se prohibia la conversión de plantas bajas en semisotanos, siendo recogida la prohibición por la Comisión de Urbanismo al aprobarlo definitivamente en abril de 1968. La promotora vendió esos sotanos calificandolos de plantas bajas, a pesar de estar situados a 1.30 metros por bajo el nivel del portal y no a 30 cm por encima como exigia la legislación de viviendas de protección oficial ( Destino, 14.4-1972 ). El Ayuntamiento de Hospitalet pagó a las pocas horas de producirse la inundación hasta 75.000 ptsa, por vivienda afectada, para calmar los ánimos de los vecinos como a expresado en varias ocaciones el alcalde Matias España Muntadas. Los propietarios de los sótanos presentaron denuncias que culminaron con la querella contra la promotora en abril de 1972.




domingo, 22 de febrero de 2015

Quan Bellvitge eren camps





Muy interesante la conferencia de ayer en la Biblioteca, Manuel Dominguez López del Cel'H nos explicó de una manera muy clara los 20 siglos de Bellvitge antes de los bloques, que basicamente se resumen en: AGUA, CULTIVOS y LA ERMITA. Y el Sr. Josep Campamà Solanes que vivia en una masia anomenada “ Ca la Marieta” a la Crtra. Del Mig i conreava unes terres de per aquí ens va explicar moltes vivències molt interessants. Les anirem recollint. Moltes gràcies a tots dos. 

Aquesta foto la va fer el Sr. Campamà, quan de sobte, un dia, es va trovar aquest immens edifici enmig dels camps.

2º Més sobre “quan Bellvitge eren camps”

Resumir 20 segles d'història amb “ Aigua, Camps i Ermita” deixa una mica pobre tot el que ens va explicar en Manuel. Hi havia la GENT que per aquí passava. Durant els primers segles en barca, perquè tot era aigua. Després, quan es va poder conrear, venien els pagesos, els pastors amb les ovelles que alimentaven Barcelona i abonaven els camps....

3º Seguint amb el que ens van explicar en Manuel i el Sr. Campamà…. Abans del blocs, en Bellvitge no han viscut, básicamente, ningún mes que les ermitas que tenían cura de l'ermita.

Les masies que hi hacia a l'Hospitalet i on viven alguna del paseos propietaria o arendataris d'aquestes es situaven a partir de la Crtra. Del Mig.

Els primera nuclis urbana d'aquesta zona van ser les del C. Campoamor i Miguel Romeu i el barrí de Can Pi a la Gran Via sud, on viven les escombrareis.

                                                              Aquesta foto és de 1937, després de la Guerra Civil.

4º Continuant amb el que ens va explicar en Manuel, abans del blocs, la gen per aquíí hi hacia ere les que venien a treballar les camps o amb les ramats o la gen que anava a Barcelona o se`n tornaba:viatjants, comerciante……Però tambo passaven, malfactors i soldats que lluitaven per a contra Barcelona, qualsevol que hago estat el bàndol, tos han aprofitat l'ermita com a refugi i han intentar saquear el que han pogut. Robatoris, inundaciones, algún terratrèmol, incendis, destrucciones…… lèrmita ha patit de tot.




5º Durant aquests 1.000 d'història, l'ermita ha patit de tot: inundacions, saquejos,incendis….Però, donada la gran devociò, sempre l'han tornar a reconstruir !potser han estat uns 1.000 cops que l'han arreglat o refet.

Els últims arranjaments es van fer a 1940, després de la Guerra Civil al 1960, abans de fer els blocs, al 1976, després de les inundacions i al 2003, quan es va fer el Parc Nou.

Els "amics de l'Ermita" es cuiden d'obrir-la per airejar-la i que es conservi bé i tambe perquè la puguem visitar agradablement.


                                         Aquesta foto és de la rehabilitaciò de 1960

6. Después del deterioro sufrido en las inundaciones de 1971, se hizo una campaña entre 1974 y 1978 “Salvem l’ermita. Salvem Bellvitge” de la que se hicieron eco los periódicos, lo que forzó al Ayuntamiento a participar. Finalmente, en junio de 1978, se logró la reconstrucción gracias a la colaboración de muchos vecinos.
Aurelia Muñoz Martínez, una de las primeras vecinas de Bellvitge, Abuela de una de nuestras “gralleres”, invidente y poeta, “yaya” de muchos que la conocíamos, lo agradeció de esta manera.

                                 “Es la Ermita de Bellvitge
                                   una Iglesia muy antigua,
                                   como tiene tantos años,
                                   poco a poco se caía.
                                   El personal de Bellvitge,
                                   el alcalde de Hospitalet,
                                   los paletas, carpinteros,
                                   y también electricistas,
                                   todos se dieron la mano,
                                  Vamos a arreglar la Ermita.

                                  Mucho, mucho han trabajado,
                                  con esfuerzo y con tesón,
                                  un día sobre otro día.
                                  Pero ya, Gracias a Dios,
                                  las obras han terminado.
                                  Dieciocho de junio,
                                  domingo, la inauguraron.
                                  Todos estaban contentos,
                                  porque ya todos veían,
                                  las obras finalizadas”.





7 Des de molt antic en aquesta zona es conreaven,cereals, però el terreny va ser pantanós i inhòspit fins el segle XIX en que es van canalitzar les aigües del riu Llobregat amb el “Canal de la Infanta”
“La Marina” es va convertir llavors en una de les hortes més riques del país. Es conreaven productes de regadiu com: carxofes, cols, faves, enciams...Hi havia anys en que es feien tres collites, ens va explicar el Sr. Campamà.
Quan es va començar a fer el barri hi havia encara parcel•les on es continuava conreant verdures i hortalisses i també alfals, perquè era ràpid, econòmic i es podia vendre a les cases de l’Hospitalet que tenien bestiar.


8 El Sr. Campamà ens va explicar que La Immobiliària va comprar, en primer lloc, els terrenys dels propietaris que els tenien llogats, com va ser el seu cas. La seva família conreava una parcel•la llogada a un propietari de Sarrià. Després es van comprar als pagesos que conreaven les seves pròpies terres, uns es van avenir, però altres no van tenir més remei que fer-ho quan l’alternativa era l’expropiació. Algú no va poder suportar el canvi de vida que això li va suposar.
La industrialització es va obrir camí a sobre de la pagesia, i no sempre de la millor manera, cal recordar-ho.


Enlace Articulo del periodico 11 abril 2015