L’ERMITA QUE DONA NOM AL BARRI
Un dels pocs
documents que conservem del segle X de les terres que més tard seran
l’Hospitalet ens parla d’un mas que pertany a Amalvigia. Es tracta d’una dona amb nom germànic, per tant molt probablement
pertanyia a una nissaga procedent de l’elit visigòtica que va instal·lar-se a
la Península Ibèrica a partir del segle V. El document, de l’any 995, ens diu
que les terres són damunt un antic curs del riu, anomenat Llobregadell, i que
tenia un reguer per eliminar l’aigua estancada.[i]
De l’any
1057 conservem un pergamí de la venta del mansum
de Malvige per 30 unces d’or. Com que ja som en l’època del feudalisme, s’hi
especificava a qui s’havien de pagar les rendes eclesiàstiques: el delme (la
desena part de la collita) a la catedral de Barcelona i la primícia (els
primers fruits de les collites) a la parròquia de la que depenien, Santa
Eulàlia de Provençana. En aquest document també es deia que el mas es venia
“amb la seva església”. És el primer esment del que avui coneixem com l’ermita,
i que originalment era l’església que formava part del conjunt del mas.[ii]
Entre
1979 i 1981 es van fer unes excavacions arqueològiques al voltant de l’ermita i
es va trobar l’obra de la primitiva església del segle XI a quatre metres de
profunditat, amb un estil romànic molt semblant al de Santa Eulàlia de
Provençana. Com era d’esperar, es van trobar enterraments, del voltant de l’any
1100, a tocar de les parets del temple, en la zona de l’absis.[iii]
El topònim
va evolucionar. En 1179 apareix “Malvitge”, però en un document de 1279 ja es
parla de “Benvige”. Les raons del canvi les hem de buscar en el significat de
les partícules “mal” i “ben” en el començament d’una paraula, especialment si
és un nom religiós. Durant el s. XIII trobem també “Belvige” o “Benvija” i en
1375 “Bellvige”. Vet aquí, com el nom del barri ve del nom d’una església, el
qual procedeix del nom d’una dona, Amalvigia.[iv]
Des del
1375 hi ha notícia de que en un edifici residencial annex hi vivia un ermità,
que tenia l’obligació de la custòdia i la cura del temple. A canvi, ell i la
seva família podien explotar les terres que l’envoltaven. Aquestes dependències
van arribar a tenir, a començaments del segle XX, l’entitat d’un petit mas. Les
dimensions actuals de l’ermita sembla que procedeixen de la reconstrucció
gòtica de 1493,
quan la ciutat de Barcelona es va comprometre a aportar tota la pedra
necessària per a la seva reconstrucció.[v]
La
vinculació de l’església amb Barcelona era molt important. La Mare de Déu de
Bellvitge fou objecte de veneració en sengles capelles que hi havia al carrer
Hospital i Espaseria de Barcelona, des d’on sortien romeries anuals, a les que
es sumaven les que es feien des de l’Hospitalet i d’altres llocs de la comarca.
En alguns documents s’anomena a la Mare de Déu com “advocada contra la pesta”,
per la qual cosa imaginem que la devoció creixeria en el segle XVII, època en
la que ja hi havien confraries amb la seva advocació. Les romeries es van
celebrar fins la construcció del barri. Especialment importants eren les que es
feien al voltant del 8 de setembre, dia de la Mare de Déu de Bellvitge,
documentades des de la primera meitat del segle XVIII. Al voltant d’aquestes
activitats socials i religioses es van composar i editar una vintena de
“goigs”.[vi]
L'any 1652, durant el
setge de Barcelona al final de la Guerra dels Segadors va ser saquejada per les
tropes castellanes. La capella va patir uns altres atacs en 1697, per part de
les tropes franceses que assetjaven Barcelona, i en la Guerra de Successió pels
exèrcits borbònics al servei de Felip d'Anjou. Fou
reconstruïda ràpidament en 1718, amb l’aspecte actual. Sobre els fonaments de
l’edifici anterior es bastí un temple amb el coronament de la façana de l’estil
barroc dominant aleshores, amb el campanar al darrera i la casa de l’ermità a
la paret del sud. El 1808 i el 1809 tornà a
ser saquejada pels invasors francesos i el juliol del 1936, en els primer dies
de la Guerra civil, fou un dels edificis religiosos que patí l’anticlericalisme
popular.
El febrer
del 1959 l’Ajuntament va crear el Patronato de Santa María de Bellvitge per
recaptar diners per rehabilitar l’edifici i organitzar aplecs i romiatges. Les
obres de reforma no s’enllestiren fins el 1969, amb l’enderrocament de la casa
dels ermitans i l’aixecament dels porxos. Al mateix impuls respon la celebració
de la missa del gall a l’ermita, a partir del 1959, organitzada per la secció
del barri del Centre de la Unió Excursionista de Catalunya. També es van
encarregar unes pintures murals a Joan Commerelan. El
Patronat inicià la seva trajectòria l’any en el que la Inmobiliària Ciudad
Condal es va fer amb la propietat de la majoria dels terrenys del barri i
començà les gestions per construir el polígon d’habitatges. Va ser aquest Patronat una iniciativa publicitària?
L’ermita
i els camps que l’envoltaven van atraure l’atenció de literats i artistes, per
la seva bellesa rural, de vegades idealitzada, tan propera a la ciutat. Alguns
pintors paisatgistes d’inspiració romàntica, l’excursionisme i la naixent
fotografia artística van parar l’atenció en el lloc.
En el
conte Un cinturó de joncs, que hi és
a l’obra Pols de terrat, l’autor
hospitalenc Joan Casas recrea els seu records de 1960:
“Sobre
els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols,
bledes, enciams i carxoferes, es veia la rotllana de xiprers que encerclava
l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes.
(…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat
de boix, llorer i baladres. El gos de l’ermitana, lligat en un racó, bordava
com un boig. Era cridaner i rabiüt, com la seva mestressa. Van trucar a la
porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes.
La dona, cridant més fort que l’animal, va fer callar el gos i els demanà què
volien, tot eixugant-se les mans amb el davantal. Estirà la galleda que tenia
al fons del pou, amb la beguda fresca, i en va treure les dues gracioses que el
Nito i l’Àngel li havien demanat.”[vii]
No hay comentarios:
Publicar un comentario