domingo, 8 de noviembre de 2015

Poesies sobre l'ermita de Bellvitge


Mare de Déu de Bellvitge.

Restaves sempre tan sola….
Ara tu estàs envoltada
de gratacels de ciment,
i no veus l’ocell com vola.

No sents, de l’alfals, la flaire
quan s’acaba de segar,
ni l’aroma de la terra
acabada de llaurar.

Mare de Déu de Bellvitge
no ens deixeu mai de la mà,
que no ens manqui el vostre alè.

Des de l’ermita romànica,
que sempre us pugui invocar
amb tot l’amor i la fe!

Ana Mª Fontanals i Veà

Perfils històrics de l’ Hospitalet. Ajuntament de l’Hospitalet
Dibuix d'Emili Bona

UNA ESPURNA DEL TEMPS

Jo recordo camins de solcs i de fang,
tot eren rialles i camps de verdor,
i els tocs del campanar fent ! !ning-nang!
sonaven a promeses i somnis d'amor.

Avui tot és pla!! Que bé s’hi camina!!
pots seure arreu amb bancs de fusta tallada,
tot és bonic, modern i ens fascina,
mes, trobo a faltar l’olor de la terra mullada.

Però la vida no és tan sols records,
la vida segueix, que per això és tossuda
i amb els anys guanya nous valors
sense oblidar la història viscuda.

Avui, un consol sento amb alegria,
l‘Ermita encara està en peu
volent fer-nos per sempre companyia
com si no volgués dir-nos ADÉU!!.

 Josep Pujol Alsina, 1931. Músic i compositor de sardanes
Llegida a la Parròquia de Bellvitge, en el dia de l’Ofrena Floral del 2003

1953 Familia Cuyàs

A L’OMBRA DE L’ERMITA

Bellvitge;
és l’ermita venerada
coneguda pel seu nom,
ha vençut moltes batalles
sempre en peu, fent una ullada
vigilant el seu entorn.

Qui ha vist i qui recorda
enyorats camps de conreu,
avui, ja són memòria
donant pas a nova història
amb la gent de tot arreu.

Aquí han fet arrels sobre arrels
els que de fora vingueren,
cercant afanys i anhels,
fent niu com els ocells
i enyorant la seva terra.

Avui que sou aquí,
sembreu llavors a la terra
creixeu, feu camí,
llaureu el vostre destí
que les arrels al home aferra.

Estimeu doncs el vostre barri,
No oblidant que sota vostra
Hi ha una terra de valents
Que serà per tots ¡la nostra!
I tots junts, Hospitalencs.

I una pregària:
¡Oh Mare de Deu de Bellvitge!
Abraceu-nos agermanats,
Estimeu-nos, Mare Nostra,
Ja que estem a casa vostra
Beneint-nos a tots plegats.

Josep Pujol Alsina, 1931 Músic i compositor de sardanes
(A l’Ermita de Bellvitge, el dia de la Festa Major de 2003, restaurada)

ROMANÇ A LA BONICA ERMITA DE BELLVITGE

Ermita que s’aixeca
com a rosa callada
enmig de dolça història
perfum i mil garlandes.

Precises pedres fosques
de sons obsequiades
que formen els darrers
cinc-cents anys d’esperança.

Ermita de Bellvitge,
Ermita consagrada
al somni d’una fe,
per un molt bell viatge.

Els teus dos ulls arcats
i el campanar, que alçant-se
petit, al cel obert,
per sobre la mirada,

ha fet de l’ull que veu
ta majestat i fama,
la bella germanor
d’un poble al estimar-te.

Ermita de Bellvitge
que dorms dins agitades
esperes, dels temps nous,
l’orgull del temps que passa.

Juli Nevot
anys 70 l'ermita amb porxos
A L’ERMITA DE BELLVITGE

Com un tudó vingut
dels cims de Collserola
i a vol ras ajocat.

N’eres un bell recés
de cel i de poesia
en la gerdor del prat.

Vestida de burell,
tenies l’ample gest
de nostra pagesia.

Quina festa era als ulls
copsar de lluny ton traç
Mig temple, mig massís!

Ara… -sí, és clar, arreu,
signe del temps- l’allau
tot ho encapçala.

Adéu, ermita, adéu!
Pobre tudó ferit,
el bloc t’ha esberlar l’ala!

Ah, si pogués del jou,
d’un braçat, deslliurar-te!
Ho faria content.

I et duria en triomf
allà als cims d’on vingueres,
a ple sol, a ple vent!

anys 80

 Autor desconegut, dels arxius de la parròquia MDB

L’ERMITA DEL BELL-VIATGE

Velles pedres de Bellvitge
dreçades ran del camí
guarnides d’userda verda
i de rengleres de pins.

La Verge del Bell-Viatge
entristida està avui
n’ha perdut les prades verdes
que sempre l’havien guarnit.

De la propera autovia
Li arriben els esgarrinys
que li esberlen el silenci
de l’indret que fou tranquil.

A frec d’ermita s’aixequen
eixams de grans i de nins
bucs de pòrtland on s’encauen
cel·les i cel·les sens fi.

Santa Maria de Bellvitge
ja no flaira romanins
Ni el groc de les ginesteres
festeja amb el gessamí.

Ja no pot veure l’anella
d’aquells alterosos cims
de les animades muntanyes
que s’enlairen terra endins.

Ja no veu la mar propera
ni tampoc el vell Mont-Juïc
ni les torres de Barcino
que per segles les fruí


Pobra ermita de Bellvitge
qui et veu ara i qui t’ha vist!
Eres joia camperola
reina d’un immens jardí.

Els homes t’han ofegada
i et tenen fosca d’oblit
i ni s’aturen quan passen
dins la pressa del neguit.

Els teus romànics carreus
ara es troben escarnits
per enderrocs i deixalles
dels egoismes mesquins.

Aguantaràs la tempesta
i tornaràs a florir
quan l’amor de tot un poble
es retrobi al teu camí.
                                   Ramón Fernández Jurado, 1974



2015 Kiko Segura






No hay comentarios:

Publicar un comentario