Poesies sobre l'ermita de Bellvitge

Mare de Déu de Bellvitge.

Restaves sempre tan sola….

Ara tu estàs envoltada

de gratacels de ciment,

i no veus l’ocell com vola.

No sents, de l’alfals, la flaire

quan s’acaba de segar,

ni l’aroma de la terra

acabada de llaurar.

Mare de Déu de Bellvitge

no ens deixeu mai de la mà,

que no ens manqui el vostre alè.

Des de l’ermita romànica,

que sempre us pugui invocar

amb tot l’amor i la fe!

Ana Mª Fontanals i Veà

Perfils històrics de l’ Hospitalet. Ajuntament de l’Hospitalet

Dibuix d'Emili Bona

UNA ESPURNA DEL TEMPS

Jo recordo camins de solcs i de fang,

tot eren rialles i camps de verdor,

i els tocs del campanar fent ! !ning-nang!

sonaven a promeses i somnis d'amor.

Avui tot és pla!! Que bé s’hi camina!!

pots seure arreu amb bancs de fusta tallada,

tot és bonic, modern i ens fascina,

mes, trobo a faltar l’olor de la terra mullada.

Però la vida no és tan sols records,

la vida segueix, que per això és tossuda

i amb els anys guanya nous valors

sense oblidar la història viscuda.

Avui, un consol sento amb alegria,

l‘Ermita encara està en peu

volent fer-nos per sempre companyia

com si no volgués dir-nos ADÉU!!.

 Josep Pujol Alsina, 1931. Músic i compositor de sardanes

Llegida a la Parròquia de Bellvitge, en el dia de l’Ofrena Floral del 2003

1953 Familia Cuyàs

A L’OMBRA DE L’ERMITA

Bellvitge;

és l’ermita venerada

coneguda pel seu nom,

ha vençut moltes batalles

sempre en peu, fent una ullada

vigilant el seu entorn.

Qui ha vist i qui recorda

enyorats camps de conreu,

avui, ja són memòria

donant pas a nova història

amb la gent de tot arreu.

Aquí han fet arrels sobre arrels

els que de fora vingueren,

cercant afanys i anhels,

fent niu com els ocells

i enyorant la seva terra.

Avui que sou aquí,

sembreu llavors a la terra

creixeu, feu camí,

llaureu el vostre destí

que les arrels al home aferra.

Estimeu doncs el vostre barri,

No oblidant que sota vostra

Hi ha una terra de valents

Que serà per tots ¡la nostra!

I tots junts, Hospitalencs.

I una pregària:

¡Oh Mare de Deu de Bellvitge!

Abraceu-nos agermanats,

Estimeu-nos, Mare Nostra,

Ja que estem a casa vostra

Beneint-nos a tots plegats.

Josep Pujol Alsina, 1931 Músic i compositor de sardanes

(A l’Ermita de Bellvitge, el dia de la Festa Major de 2003, restaurada)

ROMANÇ A LA BONICA ERMITA DE BELLVITGE

Ermita que s’aixeca

com a rosa callada

enmig de dolça història

perfum i mil garlandes.

Precises pedres fosques

de sons obsequiades

que formen els darrers

cinc-cents anys d’esperança.

Ermita de Bellvitge,

Ermita consagrada

al somni d’una fe,

per un molt bell viatge.

Els teus dos ulls arcats

i el campanar, que alçant-se

petit, al cel obert,

per sobre la mirada,

ha fet de l’ull que veu

ta majestat i fama,

la bella germanor

d’un poble al estimar-te.

Ermita de Bellvitge

que dorms dins agitades

esperes, dels temps nous,

l’orgull del temps que passa.

Juli Nevot

anys 70 l'ermita amb porxos

A L’ERMITA DE BELLVITGE

Com un tudó vingut

dels cims de Collserola

i a vol ras ajocat.

N’eres un bell recés

de cel i de poesia

en la gerdor del prat.

Vestida de burell,

tenies l’ample gest

de nostra pagesia.

Quina festa era als ulls

copsar de lluny ton traç

Mig temple, mig massís!

Ara… -sí, és clar, arreu,

signe del temps- l’allau

tot ho encapçala.

Adéu, ermita, adéu!

Pobre tudó ferit,

el bloc t’ha esberlar l’ala!

Ah, si pogués del jou,

d’un braçat, deslliurar-te!

Ho faria content.

I et duria en triomf

allà als cims d’on vingueres,

a ple sol, a ple vent!

anys 80

 Autor desconegut, dels arxius de la parròquia MDB

L’ERMITA DEL BELL-VIATGE

Velles pedres de Bellvitge

dreçades ran del camí

guarnides d’userda verda

i de rengleres de pins.

La Verge del Bell-Viatge

entristida està avui

n’ha perdut les prades verdes

que sempre l’havien guarnit.

De la propera autovia

Li arriben els esgarrinys

que li esberlen el silenci

de l’indret que fou tranquil.

A frec d’ermita s’aixequen

eixams de grans i de nins

bucs de pòrtland on s’encauen

cel·les i cel·les sens fi.

Santa Maria de Bellvitge

ja no flaira romanins

Ni el groc de les ginesteres

festeja amb el gessamí.

Ja no pot veure l’anella

d’aquells alterosos cims

de les animades muntanyes

que s’enlairen terra endins.

Ja no veu la mar propera

ni tampoc el vell Mont-Juïc

ni les torres de Barcino

que per segles les fruí

Pobra ermita de Bellvitge

qui et veu ara i qui t’ha vist!

Eres joia camperola

reina d’un immens jardí.

Els homes t’han ofegada

i et tenen fosca d’oblit

i ni s’aturen quan passen

dins la pressa del neguit.

Els teus romànics carreus

ara es troben escarnits

per enderrocs i deixalles

dels egoismes mesquins.

Aguantaràs la tempesta

i tornaràs a florir

quan l’amor de tot un poble

es retrobi al teu camí.

                                   Ramón Fernández Jurado, 1974

2015 Kiko Segura