L’ERMITA DE BELLVITGE
1. El terreny.
Durant
els primers segles de la nostra història, aquests terrenys eren plens d’aigua. Al
s.XIII ja tenim constància de que havia una barca per travessar el riu,
anomenada la barca de “Banyols”.[i] Van
ser pantanosos i inhòspits fins el segle XIX en que es van canalitzar les
aigües del riu Llobregat amb el “Canal de la Infanta”. Llavors es van convertir
en una zona molt fèrtil. En Manel Domínguez del celh ens va dir que podríem
resumir aquests 20 segles d'història amb "Aigua, Camps i Ermita".[ii]
2. El
nom.
En
un document del 995 es parla del mas d’“Amalvígia”,
amb un rec per eliminar l’aigua estancada[iii].
El reguer d’Amalvígia es transformà, al segle XI, en el “manso de Malvige” amb
església pròpia. Aquesta església es transformà, al segle XIII, en l’ermita de
Benvige. Posteriorment aquest nom es va canviar pel de Bellvitge.
3.
La
devoció popular a la mare de Déu de Bellvitge.
Al
segle XVII uns mariners dels carrers Espasaria i Hospital de Barcelona ja veneraven
la imatge de la mare de Déu de Bellvitge, a la que demanaven protecció davant
les epidèmies que assolaven la població. En alguns documents s’anomena a la
Mare de Déu com “advocada contra la pesta”. Al carrer Hospital, vora les
Rambles, encara es conserva una placa amb una inscripció que diu “Ntra. Sra. de
Bellvitja”. Com que no tenien prou espai a la capella on la veneraven, venien
fins aquí a invocar-la.[iv]
S’han
trobat 27 goigs de la M. D. de Bellvitge[v] (Goig:
composició poètic -musical de lloança, normalment en llengua vernacular, amb
unes estrofes i una tornada) Aquest és un dels més antic, la Mare de Déu està
de dol, com ho devia estar la majoria de la població.
Un antic goig de
l’Hospitalet ens ho explica:
“Mare de Deu humanat,
Y dels bons homes
protectora
En Bellvitja, gran
senyora,
Mostreu-nos vostra
pietat.
Barcelona per tot mal
Remey té en Vos,
Reyna pia
Lo carrer del
Hospital
Ho canta ab la
espaseria
Puig sent Vos la
intercessora
Antigament, per a molts, l’ermita era la “parròquia dels pagesos”, o així la sentien ells. A la mare de Déu de Bellvitge se l’anomenava “la pageseta”[viii]
1897
Així ho expressava
Mn. Francesc Tena, al 1949.
dolça pagesa dels
nostres camps
no us fa tristesa
viure tan sola
amb sense llànties i
sense rams?
(....)
Alça’t Marina ben
fervorosa
i de Bellvitge
l’altar petit
omple’l de lliris i
de mimosa
I de violes deixa’l
guarnit.
Santa Maria la
Pageseta
obriu encara la
vostra mà
que ens beneeixi la
vostra dreta
en nostra ruta vers
el demà”.
Diverses confraries venien en romeries a
l’ermita: les de pescadors de Barcelona, i les de pagesos de l’Hospitalet i d’altres poblacions agrícoles del delta del
Llobregat: el Prat, Cornellà, Sant Boi, Gavà, Viladecans....[ix]
1956, E. Solà Alacid
4.
Els ermitans
A la casa annexa a l’ermita vivien els ermitans que tenien
cura d’ella.
Esperanza
Gil va ser l'última ermitana. A. Valcárcel[x] ens
explica la conversa que va mantenir amb ella abans de morir. La casa de
"l'ermitana" era petita i no tenia aigua ni llum, ella anava caminant
fins la Remunta, a treballar en una fàbrica de filatures, el seu marit
treballava amb un pagès repartint alfals amb un cavall que es deia Galán. Ells
van anar al pis que els hi van donar, però la seva sogra "Pepeta" es
va quedar en aquella casa fins que va morir.
1964 Esperanza Gil
5.
Arranjaments
i Reconstruccions
Durant
aquests 1000 d’història, l’ermita ha patit de tot: inundacions, saquejos,
destruccions.... Per aquí passaven, pirates[xi], malfactors
i soldats que lluitaven per o contra Barcelona, qualsevol que hagi estat el
bàndol, tots han aprofitat l’ermita com a refugi i han intentat saquejar el que
han pogut.[xii]
“L'any
1652, durant el setge de Barcelona al final de la Guerra dels Segadors va ser
saquejada per les tropes castellanes. La capella va patir uns altres atacs en
1697, per part de les tropes franceses que assetjaven Barcelona, i en la Guerra
de Successió pels exèrcits borbònics al servei de Felip d'Anjou. Fou
reconstruïda ràpidament en 1718, amb l’aspecte actual. El 1808 i el 1809 tornà
a ser saquejada pels invasors francesos i el juliol del 1936, en els primer
dies de la Guerra civil, fou un dels edificis religiosos que patí
l’anticlericalisme popular”.[xiii]
Però,
donada la gran devoció envers la Mare de Déu de Bellvitge, sempre l’han tornat
a reconstruir. Els últims arranjaments es van fer: al 1940, després de la
Guerra Civil; al 1960, abans d’edificar els blocs; al 1976, després de les
inundacions i al 2003.
1960
La campana que hi ha
es diu “Eulàlia” i pesa més de 300 Kgs. La van fondre a Olot i la va donar, al
1960, la família Campreciós Colominas de
les cases de la Marina de l’Hospitalet, en record del seu fill Jaume.
Entre
1979 i 1981 es van fer unes excavacions arqueològiques al voltant de l’ermita i
es va trobar l’obra de la primitiva església del segle XI a quatre metres de
profunditat, amb un estil romànic molt semblant al de Santa Eulàlia de
Provençana.
L’actual,
del 1718, és d’estil barroc i es va fer damunt l’altra. Aquests 4m. són els que el terreny va pujar
de nivell amb els sediments que portava el riu. Com era d’esperar, es van
trobar enterraments, del voltant de l’any 1100, a tocar de les parets del
temple, en la zona de l’absis.[xiv]
6. La
Gent que hi havia abans dels blocs.
La
gent, que per aquí passava, durant els primers segles, ho feien en barca,
perquè tot era aigua. Després, quan la terra portada pel riu Llobregat es va
poder conrear, hi havia els pagesos, els pastors amb les ovelles que
alimentaven Barcelona i abonaven els camps, i els que anaven i tornaven de la
capital.
Des de l’edat
mitjana es conreaven cereals en aquesta zona.
Quan
es va canalitzar el Llobregat, al s. XIX,“La Marina” es va convertir en una de
les hortes més riques del país, i era considerada el rebost de Barcelona.
Es
conreaven productes de regadiu com: carxofes, cols, faves, enciams...Hi havia
anys en que es feien tres collites, ens va explicar el Sr. Campamà[xv].
L’ermita
i els camps que l’envoltaven van atraure l’atenció de literats i artistes, per
la seva bellesa rural, de vegades idealitzada, tan propera a la ciutat.
Alguns
pintors paisatgistes d’inspiració romàntica, l’excursionisme i la naixent
fotografia artística van parar l’atenció en el lloc.
1925 Pintura
de Ignasi Mallol i Casanovas
7. L’ermita i el barri.
El Sr. Campamà ens va explicar que la Immobiliària va comprar, en primer lloc, els terrenys dels propietaris que els tenien llogats, com va ser el seu cas. la seva família conreava una parcel·la llogada a un propietari de Sarrià.
Després els van comprar als pagesos que conreaven les seves pròpies terres, uns es van avenir, però d'altres no van tenir més remei que fer-ho quan l'alternativa era l'expropiació.
Algú no va poder suportar el canvi de vida que això li va suposar. La industrialització es va obrir camí a sobre de la pagesia i no sempre de la millor manera, cal recordar-ho.
Quan es va començar a fer el barri encara restaven parcel·les on es conreaven verdures, hortalisses i alfals, perquè era ràpid, econòmic i es podia vendre a les cases de l'Hospitalet que tenien bestiar.
Aquestes pintures són de J. Commeleran. Amb les inundacions de 1971 es van fer malbé: el que es va poder rescatar és actualment al Museu d'Història de l'Hospitalet.
L’ermita també va quedar molt deteriorada
després de les inundacions. Entre 1974 y 1978 es va fer una campanya: “Salvem l’ermita. Salvem Bellvitge” en
la que van col•laborar molts veïns i veïnes del barri fent aportacions
econòmiques o sortint a netejar i endreçar com en tantes ocasions. Els diaris es
van fer ressò de la campanya, tot plegat va forçar a l’ajuntament a
col•laborar.
El 1969 es derrueix la casa de l'ermità i es fan els porxos que continúen fins la restauració del 2003, ara només resten les columnes.
Als anys 80 tot l'entorn torna a estar deteriorat
i l'ermita també pateix desperfectes.
A l’última restauració, del 2003, es va
reforçar la teulada, es va canviar la porta i es va canviar el terra, entre
altres millores.
Com va dir el nostre poeta
R. Fernández
Jurado
"Aguantaràs la tempesta
i
tornaràs a florir,
quan
l'amor de tot un poble
et
retrobi al seu camí"
8.
Entre la història i la
literatura:
Amalvigia-malvige-benvige-bellvitja.... I el
"bell-viatge"
Plaça Amalvígia, 2015
La història ens mostra els
documents en que es parla del rec d’Amalvigia i altres en els que es veu com
aquest nom va canviant.
La tradició i el folklore
ens parlen de confraries de pescadors i mariners de Barcelona que, des del s. XV,
ja veneraven la imatge de la Mare de Déu i li demanaven de tenir un "Bon
viatge". Els pagesos de “la Marina” també la veneraven i la cuidaven com
una de les Mares de Déu trobades. Per a ells la imatge de la Verge la va trobar
un pastor amb el seu bou[i]
Diuen les velles llegendes
que el nom es transformà perquè la gent demanava a la Mare de Déu tenir un
“Bell-viatge”. Altres diuen que el nom prové de “Bella vista”. Potser la
història i la tradició han confluït i han acabat donant forma i sentit a
l'ermita del "Bell-viatge"
I és que.... el nom de
Bellvitge, no respon de veritat al més pregon desig dels que per aquests
inhòspits paratges passaven? I no és
també un nom adequat per a tots els que aquí hem arribat viatjant? I pels que
han de partir a buscar feina a altres llocs?
Mª Àngels García-Carpintero, maig, 2015
[i] A. Valcárcel. “Ermita de Bellvitge ayer y
hoy”. Pàg.189 i 190
[ii] M. Dominguez de la confª “Quan Bellvitge
eren camps”
[iii] L’Ermita que dóna nom al barri”. Document
del celh
[iv] A. Valcárcel. “Ermita de Bellvitge ayer y
hoy” pàg.20
[v] Vives i Sabaté “L’ermita de Bellvitge i
els seus goigs”
[vi] Goigs a llaor de la Mare de Déu de
Bellvitge, 1956
[vii] Vives i Sabaté “L’ermita de Bellvitge i
els seus goigs”
[viii] Campamà resum de la confª “Quan Bellvitge
eren camps”
[ix] A. Valcárcel. “Ermita de Bellvitge ayer y
hoy” pàgs 21 i 36
[x] A. Valcárcel. “Ermita de Bellvitge ayer y
hoy” pàg. 138
[xi] A. Valcárcel. “Ermita de Bellvitge ayer y
hoy” pàg.109, 189 i 196
[xii] M. Dominguez de la confª “Quan Bellvitge
eren camps”
[xiii] “L’Ermita que dona nom al barri”.
Document del celh
[xiv] “L’Ermita que dona nom al barri”.
Document del celh
[xv] Campamà resum de la confª “Quan Bellvitge eren camps”
[xvi] Campamà resum de la confª “Quan Bellvitge eren camps”
[xvii] J. Amades, citat per A. Valcárcel a les
pàgs. 19-20
No hay comentarios:
Publicar un comentario