L’HOME DEL CARRO
Són
quarts de vuit del matí.
El
dia just s’esbadella.
L’home
va damunt del carro
i
la boira l’acompanya.
Els
qui foren camps gemats,
ara
són munts de deixalles,
blocs
de ciment enlairats
occiren
totes les prades.
L’home
del carro dempeus,
té
un xic trista la mirada,
recorda
el temps que visqué
lluminoses
matinades.
El
seu carro és el darrer
dels
estols que abans passaven
per
anar a segar alfals
enveja
de les maragdes.
Recorda
els pins i la Font
de
l’ermita solitària
amb
la Verge camperola
Madona
del Bell-Viatge.
El
temps que no tornarà
el
duu arrelat a l’ànima
i
el fogar dels sentiments
s’arbora
de vives flames.
Dins
la boira del matí
el
cavall tiba i avança
per
un laberint de blocs
escampats
com una taca.
L’home
del carro es difon
engolit
dins de la xarxa,
enyoradís
de la pau
de
les albades llunyanes.
R. Fernández Jurado, hivern 1974
No hay comentarios:
Publicar un comentario